BENVINGUTS

Aquest és el blog de Kike Pérez Colomer (Vallada 1980). Ací vos mostre alguns dels meus treballs fotogràfics així com altres inquietuds relacionades amb el món de la imatge, la música i altres temes que em resulten interessants o dels que necessite parlar.
Pots veure totes les fotos que faig al meu portfoli a BEHANCE. Si busques un fotógraf documental de bodes, visita www.andeueros.com
Recorda: Compartir és genial, però un ús inapropiat de les meus fotografies, pot ser il·legal i molest.

Gràcies per respectar-me i sigues benvingut!

Busca en aquest bloc

divendres, 31 de juliol de 2009

XV dia, 31/07/09, Anantapur-Mysore

Poc puc contar d'avui, ja que el viatge amb tren han sigut 8 hores... i damunt a eixit amb dos hores de retras.
M'entre esperava al tren, me n'he anat a fer fotos per els voltants i he trobat un lloc un esmorsar. Dos sucs de pinya natural bonisima.

La veritat es que ja era hora d'abandonar la bombolla de seguretat i bon viure que m'ha proporcionat la Fundacio Vicente Ferrer , ja m'estava malacostumant...

Com sempre pasa quan vaig en tren, no he menjat res... Continuament, en cada parada en les estacions, pujen venedors amb menjar hindi, pero jo no tinc ni idea de que es, i sempre que he dit, va, vaig a probar-ho, mai m'ha agradat...
Avui m'he vullgut fer el matxote. Comprar algo i menjar-m'ho... Mision fallida..
Aixina que vaig en la panxa buida. Esperare a l'hora de sopar...

Com sempre pasa en aquestos viatges en tren tan llargs per la India, el paisatge ha anat canviant, pero esta vegada tambe, la climatologia. Recordeu que Anantapur es la segona regio mes seca de la India. Els 5 dies que he estat alli, no ha caigut ni una gota. Els jornalers del camp estaven molt preocupats perque el monzon semblava haver-se oblidat aquest anys de banyar minimament els camps.
L'estepa quasi africana ha anat donant pas de nou a camps de panis, cacauets i canya de sucre, i hores d'espres, a camps d'arros i cocoters quasi inundats. Tambe ha estat ploguent la major part del viatge.

Algo curios que ha pasat al tren, ha sigut la visita de tres travestis hindus, molt jovenets. Ja m'havien parlat d'aquestos personatges. Van demanant diners, aparentment perque si, a la gent. Ha estat divertit vore com una societat aparentment tan recatada en els temes sexuals i d'exibicionisme en general, veu normal aquestes coses (jo no tinc res en contra).

Al baixar del tren, un jefe de rickshaws m'ha pillat per banda, i sorprenentment el preu que m'ha demanat ha sigut el correcte, aixi que m'he deixat dur. He anat a un hotel recomanat per la guia que tinc de India. 250 rp la nit. Super be. Hem quedare dos nits.

Dema he quedat amb el mateix conductor de rickshaws que hem fara una ruta per la ciutat.
Espere que no ploga...

NAMASTE!

dijous, 30 de juliol de 2009

XIV dia, Anantapur, 30/07/09

S'acaba lo interesant...
Avui, els projectes a visitar ja no eren interesants perque eren semblants al que ja havia vist en altres visites, aixi que me n´he anat a acompanyar a uns companys a vore als seus xiquets apadrinats a un poble, a 50 km d´aci. Seria algo que ja he fet, pero tindria mes llibertat a l´hora de fer fotografies, he pensat. I aixi ha sigut, i n´he fet de bones... i a mes m´ho he pasat molt be amb ells.
Hem tornat prou tard. Per la vesprada els he acompanyat a l´estacio d´autobusos d´Anantapur, i despres me n´he anat a visitar el poble, que encara que semble mentira, encara no ho havia fet.
Al final, en un impuls dels meus, he vengut el meu movil per 5000 rp i m´he comprat un de 1300...
Res mes, dema a les 7 50 h. ix el meu tren cap a Mysore, 5 hores.

Ja vos conte.

NAMASTE!

En la foto, un dels moments en el que els padrins han comensat a fer pompes de sabo amb els xiquets

dimecres, 29 de juliol de 2009

XIII dia, Anantapur, 29/07/09


Avui he anat a visitar al segon xiquet apadrinat, i esta vegada no ha sigut tan impactant i per lo tant, tan estresant. M’han tornat a rebre amb aplaudiments, cants, pintures i altres rituals i tot ha anat be. El poble estava a 90 km d’Anantapur, o siga, 2 hores de viatge.
Com estava menys nervios i millor de salud, m’he soltat prou i he jugat amb els xiquets a alguns jocs.
El xiquet apadrinat, m’ha fet un ball que m’ha deixat de pedra... M’he rist molt...

Al tornar, a Anantapur, hem fet una parada en l’estacio de tren per comprar el billet fins a Mysore. Eixire el 31 a les 7 del mati.
He tingut tan bona sort, que a l’estacio m’he topat amb la familia amb la que estat convivint aquestos 4 dies, i dels que no m’havia pogut despedir per el mati. Ha estat be vore als tres xiquets rubios vindre correguents cap a mi desde l’altra banda de l’estacio, entre tant d’hindi...

Foto de Suresh, el xiquet apadrinat

XII dia, 28/07/09, Anantapur

Avui han celebrat a Anantapur, els 40 dies des de la mort de Vicent Ferrer.
A l’acte han acudit 3.000 persones (el dia de la seua mort varen ser 300.000) i ha estat ple d’anecdotes, alabances, cants i com no, plors.
Ha sigut quasi integrament en hindi, la llengua de Fundacio.
La Fundacio Vicent Ferrer, va ser fundada fa ja 40 anys.
La seua actuacio es centra al territori d’Anantapur, una regio durament afectada per la sequia, a nivell economic i per el inquebrantable sistema de castes, a nivell social.
Actualment, dels 4 millions d’habitants d’Anantapur, quasi 2.5 millions reben ajuda directa o indirectament gracies a esta Fundacio.
El sistema mes efectiu que te la Fundacio d’ajudar a la gent, es mitjansant l’apadrinament, els diners del qual no va integrament al subjecte en questio, si no a ell i al seu voltant mes inmediat.
Poc a poc, la Fundacio a anant buscar col.laboradors i socis, aixi com voluntaris per dur a terme altres proyectes, com son la creacio de tallers d’artesania, de dona a dona, educacio i educacio de discapacitats, hospitals per tot arreu, efectius d’emergencia, i un llarg etcétera... La veritat es que es sorprenent el que han aconseguit...

Per la vesprada poc mes... M’he tallat el monyo amb una maquineta d’afeitar ¡! i tambe li l’he tallat a Andres, el Litua, amb unes tisores... Despres he asistit a un taller improvisat de fotografia organitzat per els voluntaris, on tambe he acabat col.laborant i aportant el meu granet de coneixement.
Casualitats de la vida, ja coneixia a un dels voluntaris, una xica de Valencia.
Tambe he fet amistat amb tres visitants d’Alacant.

Unes dones ploren la mort de Vicente Ferrer

dilluns, 27 de juliol de 2009

XI dia, 27/07/09, Anantapur

La veritat es que haguera pogut disfrutar mes del dia si haguera estat en millors condicions, pero la mosquitopuntura no va funcionar i el constipat ha anat a mes i esta nit i durant tot el dia d'avui he estat amb algo de febre, mal de cap i la gola molt inflamada...
He dormit mal, molt mal...
A les 10 ens hem anat a vore el xiquet apadrinat, a un poblet de nom impronunciable, perdut en la sabana de Anantapur (un dels estats amb mes sequia de la India), a 80 km de la sede (lo que es traduiex en 2 hores de cotxe...
A tot aso, l'Organitzacio hem posa a la meua disposicio un 4 x 4, amb xofer i traductor hindi-espanyol.

Primeres sorpreses matutines: Que li has comprat al xiquet? Hem diu el traductor... Ale, vesten correguents a Anantapur a comprar coses... El protocolo diu que unes 1000 en regals per a tots. Li compre un pantalo, una camiseta a conjunt, un sari a la mare i caramels, bolis (algo molt preciat aci per els xiquets) i globus.

Comencem el viatge i el traductor me va informant del que ocorrera mes o menys: Recepcio del apadrinador per tot el poble, si tot el poble... (comence a ficar-me nervios), realitzacio de rituals de recepcio i eliminacio de mal de ull, presentacio del nen (que me besa els peus al arribar...) i de la seua familia, mentre tot el poble ens rodetja, xarrada informal, visita dels posibles temples i escola, i fotografies de grup.

Bueno, no sabeu lo que es arribar a un lloc i que et recibeixen com un Deu... Ha sigut, de nou, tota una experiencia. M'han fet moltes fotos, a vore si puc penjar-les dema, perque ara no hem trobe amb forces...

M'he pasat tota la resta del dia gitat, llegint ( Por que somos como somos?) i he comensat amb antibiotics... Tambe he estat aguantant als trex xiquets...

Dema es celebren els 40 dies de la mort de Vicente Ferrer i hi haura una gran ceremonia de 8:30 a 14h. Aprofitare que estara ple de metges, per a que me miren la gola...

M'agradaria contar-vos molt mes sobre la Fundacio. Estic molt sorpres amb el que han aconseguit fer en un lloc com aquest, pero no estic amb forces.
Un altre dia, val?

Bona nit
NAMASTE

Arribada al poblat

diumenge, 26 de juliol de 2009

X dia, Anantapur, 26/07/09

He obert els ulls i m'he trobat amb una xiqueta rubia, d'ulls blaus i dos trenetes mirant-me... D'arrere d'ella, dos xiquets mes...
Els que dormien anit en l'habitacio, era una familia de canaries, de pare Litua i ella de Catalunya, viatjaven amb els seus tres fills de 9, 7 i 4 anys respectivament. Ell, profesional de la medicina homeopatica i ella cartera. Una familia molt agradable amb la que de seguida m'he acoplat... els he caigut molt be als xiquets... massa be... m'han estat agobiant durant tot el dia... pero no ho puc evitar...
Pel mati ens han donat la benvinguda. Estare aci 4 dies fent fotografies dels diversos projectes que hi tenen a Anantapur. A canvi, tindre lloc i menjar gratuit. Tambe les persones i socies poden disfrutar d'aquesta comoditat.
Tambe visitare a dos families que una persona de Vallada te apadrinades (a un fill de cada una).
Pel mati hem visitat l'hospital de maternitat con cada dia 35 dones son esterilitzades i hem vist tambe com llavaven als recen naixcuts. Ha estat molt be. Era una de les fotografies que he vullgut fer sempre... hi m'he fartat de donar-al al boto...



Despres hem anat a un col.legi de xiquets invidents (avui no hi havia clase, una llastima...).

La resta del dia, menjar, dormir i relax... bueno, m'ha passat d'una bona, pa variar...

Anit al tren me vaig constipar i em feia mal la gola. Li he dit a Andres, el Lituano, que si tenien medicaments (sense caure en el compte de que ell era homeopata, i no gastava medicaments), m'ha dit que si volia, podia fer-me acupuntura, i clar... Com anava a negar-me?
M'ha gitat al llit boca amunt, i m'ha punxat per mans, peus i gola, i m'ha dit que estiguera aixi mitja hora. Ha apagat el ventilador i la llum i m'ha dit que ara tornava.
I que ha passat? Doncs que he sentit: bsssssss, merda! mosquits! Soc un iman per als mosquits!! Estava fent-se de nit, i encara no m'havia ficat el repelent...
Lo demes ja pugueu imatginar-s'ho... Mitja hora despres, ha vingut Andres... i ma dit: Tienes un cuerno en la cabeza!
Que cabro...! Qui em conega, sabra que quan un mosquit em pica, se me unfla un munto... Total, 16 picades per tot el cos. Ho he passat prou mal... Era com una tortura de la Santa Inquisicio...
I bueno, res mes... anem a sopar, que ja toca... Aci el menjar esta molt bo!
Fins un altre dia.
NAMASTE!

En la foto: Tots els matins, Monica i Andres, fan estiraments i exercicis de Yoga...

IX dia, 25/07/09, Hampi-Hospe-Anantapur

El despertar d'avui ha estat molt be. Anit no hem vaig donar compte, pero desde la finestra de la Guest House, es veu de ple una de les torres mes grans de les ruines de Hampi. Ha estat be... de vegades m'alce com desorientat i crec que estic a Valencia o a Vallada, i avui ha sigut un dia d'estos... vore la torre ahi ben plantada ha sigut com un, yeehhh, que estas a 10.000 km de casa! Espabila!
Al final no m'he alsat a les 5 del mati per fotografiar l'eixida del Sol desde el lloc que m'havien recomanat, perque esta nit no se molt be la que m'espera i com a les 9 em tiren d'aci i no pudre fer siesta, he preferit dormir be.
De totes formes a les 7:30 ja estava en peu (aci no saben lo que es una persiana...) i he anat, com sempre a perdrem per els carrers...
He seguit una senda que bordejaba el riu (que per cert habia baixat uns 5 metres i ja deixava vore les teulades dels temples que fa 4 dies havien quedat sumergits per les fortes plutjes de Goa) i esta senda m'ha dut fins a un Restaurant ocult entre els bananers i d'estils Chill Out, el Mango Tree, amb terracetes i banquets que baixaven fins al riu. Tot molt ben montaet. M'he demanat una... adivineu-ho... truita! jaja, pero amb formatge i una batut de llet i banana, tot servit embolicat dins de fulles de bananeres... curios i exotic. I res, he esmorsat com un rey, a la vora del riu amb musiqueta i sombreta, res a vore amb el restaurant d'anit... Per cert, el batut estava de mort... Tot, 45 rupies, 80 centims d'euro.
He tornat a agafar la senda i he vist a una xiqueta tirant pedres amb una fona als monos, no se per quina rao exacta, pero crec que perque no estaven on tocava, i m'entre feia fotos he sentit un esclafit descomunal i el cel s'ha tornat blanc per un segon (com en la serie LOST ;-)). Jo ja sabia el que havia passat... he sentit un altre soroll sec al meu costat. Un mono acabana d'electrocutar-se amb els cables de la llum. La xiqueta, histerica, m'ha demanat la botella d'aigua, i ella i altra gent que ha vingut de seguida, han estat intentant reanimar al mono. Jo li he fet un massatge cardiac... el mono ha estat respirant durant 10 minuts, pero al final ha mort. La xiqueta estava molt afectada...
He seguit caminant i m'he endinsat per les grans extensions de bananers fins arribar a un lloc sense eixida.
Aixo m'ha dut varies hores, aixi que al tornar he dinat de nou al Mango Tree, acompanyat per quatre francesos que parlaven algo de castella, i que treballaven de becaris a Bangalore.
Per la vesprada he anat a arreplegar el billet de tren (Hospet-Anantapur 120 rupies, 5 hores en 1 sleeper class), i he estat buscant sense exit un llibre en castella per llegir al tren. Tambe he sustituit la meua pulsera marroqui perduda en Delhi.
He anat en bus a Hospe, i he tingut que aguantar mentre l'esperva els milers d'ofertes dels conductors de rickshaws...
El tren ha eixit puntual i he aribat a la 1 de la nit, algo preocupat per com anar a la Fundacio de Vicent Ferrer.
Pero no... varios motorickshaws m'estaven esperant. Primer he intentat que la poli me diguera quan costava un trajecte fins a la Fundacio, pero entre tres, no entenien el nom de Vicente Ferrer, fins que uno ha esclamat: Es que ho dius malament! No es Vicente, es Vincente!... m'ha fet molta gracia...
M'han dit que el trajecte eren unes 80-90 rupies, i es el que li he demanat als del motorickshaw, pero s'ha quedat en 100... A la 1 del mati, no estava jo com per a negociar molt amb desconeguts... Pero tenia un problema, no tenia canvi, sols un billet de 1000. Li ho he explicat al conductor i m'ha dit que No problem... Una vegada iniciat el trajecte, m'ha dit que li donara ja els diners... lo que m'ha asustat i mosquetjat a l'hora... Jo li he dit que al arribar, perque sabia que a la porta de la Fundacio hi havia un guardia esperant-me, pero ell ha insistit.
Li he donat els diners, han parat el motorickshaw (jo cagaet de por ja...) han comprovat que era bo, i m'han donat el canvi: 800 rupies (faltaven 100). Han tornat a arrancar, i he comensat a discutir en ells, durant el viatge i m'entre me deixaven amb el guardia (que no entenia les meues explicacions). Al final han arrncat i s'han pirat...
Una lliso mes... canviar abans de pagar i demanar abans el canvi...

Finalment el guardia m'ha acompanyat fins a la meua habitacio (una sala gran plena de llits on ja hi havien persones). Ha ences les llums i els que dormien s'han cagat en mi i en el guardia. M'he gitat vestit, procurant no fer soroll, i a forsa d'intentar-ho, m'he dormit...

Fotos: Detall de l'esmorsar al Mango Tree, Accident amb el Mono i Bus de tornada a Hospe (sense portes, sense vidres....)


divendres, 24 de juliol de 2009

VIII dia, 24/07/09, Madgaon-Hospe-Hampi

Avui, com ja vaig dir, m'ha alsat molt mati per agafar el tren a Hospet, i no sabia molt be per on parava l'estacio de tren de Madgaon.
He fet el check out i els del hotel m'han dit que l'estacio estava a 20 minuts a peu, aixina que he decidit no alquilar res i anar jo mateix, ja que tenia temps de sobra.
De cami m'he fet una truita de tomaca i sebeta, i ara que pense, es lo unic que he menjat fins ara, apart de tres platanets... i es que el dia ha estat ple de anecdotes i no he tingut molt de temps per menjar...
El tren ha eixit puntual, per davant m'esperaven 7 hores de viatge en 3a clase sleeper. La veritat es que no prometia molt... Pero la cosa no ha sigut aixi...
El paisatge ha comensat a canviar. Per la finestra podia vore com anavaen guanyant en altitut com com l'estepa anava convertint-se en muntanyes repletes de vegetacio d'allo mes selvatica. A mes de monos, he pogut vore en estat salvatge porcs semglars, ardilles, moltes aus, elefants, una especie de bufals... Hem trobava com en un safari gratuit.
A tot aso, el tren ha costat 170 rp (2.5 euros).
Doncs be, als pocs minuts he fet dos amics. Dos xavalets de uns 18 anys que venien de fer negocis amb roba piratejada, en Madagaon. Hem comensat a parlar dels nostres respectius paisos, preguntant-nos les tipiques coses que ens crida l'atencio de cada pais... Jo, al mateix temps, anava fent viatges per asomar-me a la porta del tren i a traves d'ella (que com sempre, estava oberta), asomar-me i fer fotografies.
Al cap d'un hora m'han dit: Ara pasarem per una cascada, i jo he preparat la camera. La veritat es que no m'esperava per a res el que anava a vore....
A lo lluny a aparegut una inmensa cascada que caia per l'altra banda del valle que estavem creuant, Sortia com de damunt de les muntanyes que teniem en front. Era... no se... com si caiguera aigua des de el Penyo de Valla fins al poble. Una cascada alta i a mes, enooorme.
He fet unes cuantes fotos, intentant sortejar els arbres que no paraven de creuar-se davant de mi, i els xavalets m'han dit: Tranquil, que ara pasarem per baix... Queeee!!!??? He exclamat jo. He ficat play en la camera i he vist una de les fotos a tamany 100%, i efectivament, ahi hi havia un pont, un pont que pasava just per en mig de la gegantesca cascada. He contingut la respiracio... anaven rodejant el valle, pujant poc a poc amb el tren de gasoi traguent fum com si fora una gran foguera... el soroll s'apropava cada vegada mes i mes... fins que al final l'hem creuada.
El aigua entrava per les finestres!!! S'ho pogueu creure? Els dies anteriors ha estat ploguent molt per la regio de Goa, i era tal el caudal que els esguits d'aigua entraven per les finestres del tren... tot el mon loco tancant les finestres i posant a resguard l'equipatge... De repent, al eixir de la cascada, el monzon ha fet acte de presencia i una plutja torrencial a esclatat de repent... Tot ha sigut cobert per una gran capa de plutja.
Seguim putjant en altitud, atravesem tunels i mes tunels fins que al eixir d'un d'ells, tot es blanc a l'altra banda... que pasa???
Una espesa boira ho espesa tot, poc a poc, el tren va perguent velocitat, estem aixi quasi un hora, parats, sense vore res al nostre alrededor fins que al final, marxem de nou.
La boira va aclarint-se, i quan per fi ho fa, vegem que el tren esta rodetjat de gent que vist d'una forma extranya. Marxem poc a poc, moooolt lentament...
La gent que ocupa les vies a cada un dels costats, son treballadors improvisats que l'empresa ferroviaria ha contractat per arreglar les vies, ja que han agut molt desprendiments.
Visten coberts de plastics de colors que els tapen tot el cos. El duen lligat al cap... En miren mentre pasem, uns treballen, altres descansen... Han amontonat centeners de sacs de terra i llevat moltes pedres arrastrades per l'aigua a la via... Es un gran espectacle...
Al final, despres de dos hores de una marxa lentisima per terraplens i llocs on la via estava molt inestable, conseguim eixir victoriosos. Tot el tren aclama la tornada a la normalitat. Inclus se sent al conductor del tren tocar el pito euforicament.
Descanse al seient, pensant en tot el que ha pasat. Duguem dos hores de retras al menys.... arribare per lo menos a les 16.
Inmers en els meus pensaments com estava, algu hem toca per darrere del muscle. Es una home xicotet. Em mira, i trau un dau de la butjaca i hem fa un truc de magia espectacular. Hem quede de pedra. Me diu: vols vore mes? Li dic que si, i me diu que cride als meus amics. Tots tres ens sentem al seient, tots de cara al homenet, i es fica a fer trucs i mes trucs, cadascun mes increible que l'anterior... El despedim amb un fort aplaudiment. No ens demana res a canvi...
M'adorc al seient i per sort em desperte 5 minuts abans d'arribar a Hospe.

Arribem a Hospe i abans de que el tren pare, ja hi ha conductors de rickshaws que pujen al tren en busca de posibles clients. Jo en faig en uno, i busque a dos turistes mes que puguen acompanyar-me, per tal de pagar el trajecte fins a les ruines de Hampi, junts. Ens consta 30 rp.
Jo, un Hindu que tambe feia turisme, i una xica d'EEUU pujem al motocarro. Son 8 km fins a Hampi. Sortejem vaques, gent, carruatges, i fins i tot una partida de cricket (deport nacional per exelencia en la India) que s'estava celebrant a mitan carretera, i per fi, les inmenses torres del temples de Hampi ens fan saber que ens trobem prop.
No vos vaig a contar res de Hampi, a mi m'han deixat bocabadat... es Patrimoni de la Humanitat declarat per la UNESCO. Si voleu saber mes, pugueu fer click aci> http://es.wikipedia.org/wiki/Hampi
Per cert, m'ha mosegat un mono la cama.... pero estic be.
He vist la posta de Sol desde les muntanyes, amb musica de Yoga de fons, les ruines de Hampi davant i el riu i el palmeral darrere de les ruines... Memorable.
Bueno, vaig a sopar, que ja toca.

PD> Hem quede a dormir en Hampi, en una Guest House per 350 rupies. Esta genial.
Dema a les 19:30 ix el tren desde Hospet fins a Anantapur. Ja he avisat als de Vicente Ferrer de que vaig cap alli. Arribare a les 2 de la nit... Ja vos conte...

dijous, 23 de juliol de 2009

VII dia, 23/07/09, Mapusa-Panji-Madgaon

Avui he matinat per fer fotos als treballadors locals dels camps d'arros de Mapusa.
He agafat un bus NO DIRECT, i li he demanat que em deixara on he vist que hi havien camps i gent treballant.
Despres, he fet autoestop en la carretera, i m'han acostat al poble mes proxim, d'on he agafat un bus a Panji, la capital de Goa, i despres un altre a Madgaon, d'on ix el tren dema cap a Hospet (per visitar les ruines de Hampi).
He pasat el dia en Madgaon. Esta vegada he sigut pacient en la busqueda d'hotel, i he trobat un a molt bon preu i molt net i espacios. Madgaon no te res especialment turistic o cultural que vore, pero es una ciutat molt gran on la gent sempre dona partit per fer alguna bona fotografia.
Tambe he tingut sort en la eleccio del dinar, i he dinat com un rei. Esta nit, no pense arriscar, i demanare el mateix que per a dinar ;-)
Fins un alter dia.

Namaste!

PD> Vos deixe un video per a que es feu una idea de com pot ser conduir per estos indrets... Recordeu que el primer dia em queixava de les vegades que va tocar el claxon el taxista? Ara ho veig mes que necesari... de fet hi han molts cotxes amb pegatines on fica: "Per favor, fes sonar el claxon". Quasi res...

dimecres, 22 de juliol de 2009

VI dia, 22/07/09, Mapusa-Panaji-Old Goa-Volpoi-Mapusa

Hola hola... Avui ha sigut un dia duret... molts kilometres recorreguts, encara que siguen en bus... cansa lo seu.
Aci, en la India, les distancies son enormes i de vegades no t'en adones si ho calcules vegent un mapa on dos centimetres equivalen a 100 km... ademes, hi ha que tindre en compte que tant els mitjans de trasnsport, com les carreteres en si, no son de lo millor. Per a que vos feu una idea, per a recorrer uns 50 km en bus, es tarda una mitja de 1 hora... Per cert, hi ha que vore els autobusos que es gasten aci... de cuan Goa era colonia Portuguesa, al menys... Alguns autobusos fan gracia, a mes de lo vells que puguen ser, van adornats amb corones de flors en el paratxocs, i tambe alguns venen adornats amb llimons xicotets i ditets (pimientos picantes) atravesats amb un fil... si, si... segons m'han dit, son ofrenes que se li fan a un dels deus que tenen hindus que tenen ells... Si ho pensem be, molts de nosaltres duguem una estampeta de San Pancracio, patro dels conductors, aixi que no som tan diferents, no?
Si, aixi i tot, els hindus son molt extranys...
En el tema del sexe, per exemple, no voras, en els 65 canals que tenen de televisio, ni un sol bes, i menys encara un pit o el que siga. No obstant, es pasen el dia anunciant per televisio, condons i pindoles anticonceptives... Lo mateix pasa en les revistes...
Ah! Una cosa que se me va oblidar dir ahir quan vaig parlar de La India autentica, es la curiosa forma que tenen ells de dir que Si (afirmar), amb el cap. Aci si que ho fan a sovint, inclus quan no ve a cuento, i jo me faig uns lios...
Voreu, per a dir que Si, en lloc de fer amb el cap amunt i avall, ho fan cap a els costats, quasi com diguent que No... i clar, estas contant-los algo i no paren de dir que Si amb el cap (pero tu inconcientment penses que estan negante o en desacord amb tu...) i en fi... que no estan be... jeje.
Tambe ho pregunten tot sobre tu i t'agafen confiansa de seguida... sobre tot pregunten si estas casat, i quan costa la camera... aixo ho pregunten molt... Jo els dic que estic de viatge de feina, fent fotos per a un llibre de turisme... ;-)
En Delhi em feia gracia perque tots em preguntaven si era musulma (MUSLIM)i em deien que semblava un actor de cine amb la barba que duc...

Bueno... que he fet avui:
Dormir, he dormit be, pero gracies als tapons per a les orelles i la red antimosquits. Anar a dormir es tot un ritual que hi ha que assajar abans...
L'hotel Mandarin no esta per a tirar flors... de fet, crec que me vaig pasar exigint l'habitacio mes barata. No se com seran les altres pero esta... Una humetat altisima, sense tele, pintura plena de moho, un calentador que no pasa ni la inspeccio de calitat de la Ciutat de les Arts i les Ciencies, sense sabo, sense toalla, sense llensols... aixo si, te la Holy Bible damunt de la mesita! 350 rp (5.25 euros).
Avui he visitat Old Goa i un temple en un poble remot de l'Este, Valpoi. Tots dos en l'estat de Goa.
Goa va ser colonia Portuguesa durant 450 anys, i Old Goa, en concret, va ser considerada com la perla d'Orient per els portuguesos. Visitar Goa, es com visitar un poble purament mediterrani, pero canviant les cases que puguen haver, per cocoters i selva tropical. Old Goa concentra el major numero de esglesies de la India, moltes de elles en molt bon estat de concervacio.
En aquest estat, la major part de la gent es cristiana, i com la majoria de la gent en esta banda del mon, el tema de la religio ho duen en la sang, i ho fan saber als demes... Totes les cases en la entrada tenen el seu cristo i la seua inscripcio ben gran (DIOS ES AMOR, EL SALVADOR A LLEGADO, etc...). De fet, la familia que vaig coneixer, eren cristians (per cert, aquest mati m'han enviat un SMS diguent-me bon dia, i m'han trucat esta nit per vore si estava be...)
Doncs be. He estat tot el mati patejant el lloc i he dinat alli, i per la vesprada he tornat a Panji i he agafat un bus a Valpoi, on he llegit que hi havia un temple hindu prou original. Despres de 6 dies en la India, ja era hora de que vejera un temple, no? Doncs be, axo estava a prendre pel cul... Una hora i pico de bus, i 150 rp de ricksaw per poblats perduts en la selva... i al final... el temple estava en obres... Pero bueno, com en realitat lo que busque es fer fotos, i les bones fotos les fas en els moments menys inesperats, doncs no m'ha importat molt.
Al tornar en ricksaw a Volpoi, li he dit que em deixara a mitat cami, perque volia tornar caminant per la selva i fer algunes fotos... i res... el monzon a fet presencia i el paraigues d'ahir m'ha salvat la vida...
A les 21h he arribat a Mapusa de nou. He fet unes trucades, he sopat tortilla de tomaca i formatge i creilles, i a dormir al Mandarin Hotel.
Dema vullc alsarme pronte per anar a fer fotos als camps d'arros. No se com anar, pero ja me les apanyare... i per la vesprada tinc que anar a Madgaon. Dormire alli, i a les 7 del mati del dia 24, agafe un tren a Hampi, el meu ultim desti abans de anar a la ONG de Vicente Ferrer, on estare 4 dies.
Bona nit!

NAMASTE!

En la foto: Recorde que quan li vaig comentar a una amiga sobre l'autopisa a Chennai, va esclatar a riure... Li vaig dir, per que rius? I em va dir: Ja ho sabras, ja...

En la foto, detall de un dels ponts de l'autopista. No es broma. Aci les autopistes sols tenen dos carrils, un en cada direccio, aixo si, algo mes amples de lo normal. Ademes, esta la diversio que donen els bufals i la gent creuant-se continuament i en cada corva. Per cert, no hi han senyals de trafic.

dimarts, 21 de juliol de 2009

V dia, Mapusa, 21/07/2009

(Mapusa, estic escriguent desde el comedor d'una casa que han transformat en cabina de telefons, fax, fotocopiadora i internet per al poble... cagate lorito)

La nit no l'he pasada molt be, tenia la carretera al costat i hi havia molt de soroll, a mes, unes formigues asesines han conseguit atravesar la tela mosquitera que he montat al voltant del meu llit, en forma de tenda de campanya i m'han fotut algun mos que altre...
Pel mati, he descobert que la meua motxilla, on guardava dos caramels de xocolate, estava infestada de formigues!

Avui he decidit no matinar.
Volia visitar un castell que me va dir el xiquet que hi havia prop a 10 minuts en ricksaw, pero quan he preguntat a les xiques del hotel (unes ties supersoses) m'han dit que no, que estava molt lluny, aixi que no me donava temps a anar, ja que el tren eixia a les 11:30. Aixi que sense preses he esmorsat al bar d'ahir, caldo de verduretes picants amb pa i aigua freda (25 rupies, 35 centims de euro) i amb un ricksaw, he anat a l'estacio de tren. (Fins ara m'estic gastant una mitja de 15-20 euros diaris tot inclos)
El tren ha arribat amb mitja hora de retras, que poc a poc, durant el trajecte, s'ha convertit en dos hores, i he arribat al meu desti a les 16h en lloc de a les 14h.
Com no sabia a quin vago pujar, he pujat al primer... error, era el ultim... Aixi que he anant atravesant tots els vagons, vegent aixina com anava canviant la gent i l'aspecte de cadascu dels vagons segons el tipus de billet.
Hi han 6 tipus de billet: vago amb seients durs, vago amb seients durs i ventilador, vago amb seients blanets, etc... fins arribar a la clase turista, la meua, que val el doble o mes... pero que si ho arribe a saber, em pille la mitjana ja que per a cinc horetes de viatge, no val la pena, i menys en un dia com avui en el que no feia molt de calor. De fet, he estat gran part del viatge asomat fora del tren a traves de les portes (que tenen obertes de par en par per a que entre el aire....) fent fotos i disfrutant del meravellos paisatge, on la selva anava ara alternant-se amb grans extensions de camps d'arros on, baix la plutja, estaven treballant les dones, vestides amb roba de forts colors que contrastaven amb la verdor del arrocers, i els homens, que manejaven els bous, llaurant la terra...
De casualitat, he descobert que Panaji no tenia estacio de tren, aixi que jo i un altre home (mecanic de motors de barco) em alquilat un ricksaw per anar a Panaji, pero quan he descobert que per anar a Panaji pasavem per el poble del matrimoni que vaig coneixer al tren, he decidit parar i trucar-los, per saludar-los.
Al final, han insistit en que me quedara, ja que des de el seu poble, Mapusa, es mes facil visitar la regio de Goa, ja que no es tan gran com Panaji i esta ben comunicada. Total, que m'han acompanyat a comprar-me un paraigues i menjar per a la nit, m'han convidat a sopar a sa casa (menjar NO picant fet a posta per a mi!) i m'han comprat menjar per a esmorsar dema... Que mes puc demanar?

IV dia, Ratnagiri, 20/07/09

Em desperte, les 3 del mati, tot el tren esta en la mes absoluta calma, sols es sent el traquetetjar... despres de mitja horeta de pensar en els de Vallada, i en els de Valencia, em torne a dormir... Les 6 del mati, obrin la llum... l'hora del Te, Te angles amb llet... em torne a dormir... les 9, tornen a obrir la llum... truita! truita NO picant! yujuuuu!
Continue de xarreta amb el marimoni, que resulta ser tambe de Goa, concretament de Mapusa, prop de Panaji (el meu seguent desti despres de Ratnagiri). Em conten mes coses de la seua vida, i jo de la meua.. Hem estat 24 hores junts en 5 mt2 i aixo sembla mentida pero se nota... Em donen la seua direccio i telefons... Prome't avisar-los quan pase prop del seu poble..
Estic algo preocupat perque durant els tres dies que duc de viatge, apenes he pisat, i aixo que bec uns 3 litres d'aigua al dia... suponc que sue tant, que no pise... Mentre pense en estes coses, ve el cambrer que ens ha estat atenent durant tot el viatge i em demana propina. Sols tinc 1000 rupies, i li dic que me canvie. Em porta 10 billets de 100 rp i li done uno de 100rp per a que me torne a canviar i donar-li 10rp sols... mai torna a apareixer...
Se fan les 10:30 i arribe a Ratnagiri... em despedeixc de Marie i Danny amb un fins prompte.
Estacio de Ratnagiri, gent i mes gent, encara que no tanta miseria, de fet no hi ha gent per el terra... bueno, ara recorde que vaig llegir que al Sud no hi ha tanta pobresa...
Puje les escales fins a les taquilles mirant al terra, i asombrat, veig unes ranes diminutes que boten per tot arreu... son com la ungla del dit xicotet!! , i el primer que faig es comprar el billet per a l'endema anar a Panaji. Tambe pregunte quan me pot costar anar a Ratnagiri amb ricksaw (ja vaig aprenent).
Quan ixc de l'estacio, un mar de conductors de ricksaws es tira sobre mi i pose un preu fixe. El primer que accepte m'en vaig amb ell. Dit i fet. El monzo esclata de repent i ompli el cel d'aigua i vent, com si s'acabara el mon... just quan tanque la porta del ricksaw....
Li dic que em duga al hotel mes barat que conega i em du al Safari Asia Hotel, 420 rupies (6.3 euros). Llit de matrimoni, ventilador, tele i bany. Deixe els trastos i vaig en busca de menjar.. fruta com no. 2 platans, 1 pera i 1 poma, 45 centims. Pasetje per els carrers camera en una ma i platan en un altra.. faig alguna bona foto a una familia que es dutxa i canvia la roba aprofitant el corrent d'aigua que s'ha format en la vorera de la carretera principal del poble...
Em dutxe i ixc en busca de dinar hindu, i vaig a parar al bar d'un hotel que resulta ser mes barat que el que estic jo... merda!
Lo primer que fan es servir-me aigua freda dins d'una botella de whisky de plastic... Els demane (birslari water please), aigua embotellada per favor. M'aten el fill del cambrer, de 15 anys, l'unic que sap angles. Ens fem bons amics, tan bons amics que per la nit s'asenta en mi a sopar, em conta la seua vida i problemes amb els amics i em convida a sa casa... De nou una gran vivencia per a mi (i una gran sorpresa per a sa mare quan em va vore entrar...!)
Durant el dinar, em senc super observat... menje en silenci mentre el xiquet, son pare i el cambrer estan de peu al meu costat mirant-me. Em senc superacosat. Aci tot el mon et mira com si fores no se... de l'altra banda del mon! ;-) Encara que demane NO SPICY, de totes les formes posibles, el dinar pica de la ostia... i com no, amb els tres mirant-me a vore que faig...
Per la vesprada busque al xiquet per a que em mostre el poble i faja de guia a canvi d'unes rupies, pero el bar esta tancat... Recorrec el xicotet poble i em faig a este nou canvi que suposa estar al sud de India, la verdadera India segons dieuen, la mes autentica... tambe aprofite per fer-me a la gent, i vore com reacciona front a la camera...
Aci no coneixen Espanya, no han sentit parlar de la paella, no parlen quasi angles, i per supost, no hi han turistes ni tanta miseria... al menys aci, els mes pobres, tenen una teulada baix la que dormir, encara que siga feta de plastics o lona... Inclus aci existeixen les monedes!, ja que en Delhi no vaig vore cap, tot eren billets... i es que aci, al menys, el menjar, es mes barat... dine per 90 rupies, i sope per 75rp...
Ah! i quan arribe al hotel, faig una pisarra aixina de gran!

III dia, 19/07/2009. Delhi-Ratnagiri

Avui m'he alsat prompte. El tren eixia a les 11, pero com que no sabia com anar ni com funcionava lo del booking, doncs he pensat que millor matinar...
Amb les preses m'he deixat la meua pulsera marroqui en l'habitacio...
He esmorsat, com no, en el Sam's Bar, i m'he despedit del menjar no picant. He anat a vore si trobaba al que me va vendre la camiseta blanca per vore si me la canviava, pero no l'he trobat...
He pillat un ricksaw per 70 rp, que al final s'han convertit en 80 perque a mitan cami ens hem topat amb una manifestacio de musulmans escoltats per milicians, que ens ha fet perdre molt de temps...
Una vegada en la estacio... caos total. Uns em diuen que en el Gate 1, altres que en el 5... i jo en el paperet en la ma... Menys mal que un alma piadosa s'ha fixat en mi: Un matrimoni musulma, home i dona, em pregunten per el meu problema, i intente explicar-los que al meu billet conste en llista d'espera n1, i no se si tinc puesto en el tren o no... Ells molt amables pregunten, i com no els aclaren res (menos mal, perque creia que es que em tenien mania a mi...), doncs l'home es trau el mobil i truca directament a la Rail Way Station... jo flipant... Total que la cosa es tan simple com enviar un SMS al 139 amb el teu No de pasager i te reenvien un SMS amb el Gate, el No de tren, vago i seient... El home envia el SMS i tot llest... No sabeu com li alegren el dia a uno amb estes xicotetes coses, quan estas tan perdut i lluny de casa...
Una cosa que me va fer molta gracia de l'home, es un "accesori" que duia en la cara per a dur la barba arreplegada. Ja sabeu, els musulmans, la barba tan llarga que tenen alguns, no?, doncs ara s'estila com una redecilla que va de orella a orella per durla arreplegadeta... molt cutre, pero efectiu...
Doncs be, pase el escaner (pita pero no fan cas els guardies), pase un altre escaner (la mateix...) i arribe a l'anden. M'entre una parella de xiquetes de no mes de 8 anys, es fiquen a fer malabars i exercicis de circ davant de nosaltres per a que li donarem diners (molts xiquets viuen a l'estacio, amagats entre les teulades de metall de l'andana). Jo no puc resistir-me i li done una bolseta d'anacardos que duia damunt...
En fi, el tren arriba, puje en el vago que em toca (2a clase turista, amb lliteres i AA) i em despedeixc de la parella de musulmans (que al final viatja en el mateix tren que jo). Tot correcte, no esta net, pero sembla comode. No hi han cuques (ostres una!), no hi han ratolins (ostres uno!)... Bueno, va, en Espanya una vegada vaig vore una rata dins del tren...
El tren arranca... alla vaig! 1750 km, al costat d'un matrimoni que sembla molt serios... Ja vorem...
Ja vorem? Me van adoptar! Jo no se si em van vore la cara, quan van dur el dinar al tren (el billet inclueix els menjars a mes, tot per 34 euros) o que, pero se van preocupar molt per mi... Estaven superpendents de tot el feia, de com me sentia, de donar-me les sobres de menjar NO picant... en fi, com els meus uelos (perque tindrien uns 60-70 anys cadascu...)
El paisatge comensa a canviar i va fent-se cada vegada mes i mes verd. Kilometres i kilometres de selva tropical, cada vegada mes impenetrable... cocoters, llacs, rius, monos als arbres i... plutja.
Dine (aci es on m'arrepentixc d'haver-li donat els anacardos a la xiqueta...) i faig la siesta... m'adorc com un tronc. La vesprada... prou aborrida, la veritat, pensant, pensant i recordant... I a poqueta nit igual...
Lo millor es que al tren este es dorm superbe!

diumenge, 19 de juliol de 2009

Segon dia, 18/07/09. Delhi II

Hola, ja estic aci;
Dema ja martxe en tren durant dos dies, cap al Sud, cap a Trivadrum, aixina que no se com estare de comunicat...

Ahir, despres de la siesta que va durar fins les 18:30, em vaig dutxar (la tercera volta del dia... bendita dutxa) i m'en vaig anar com si fora un buitre en cel, en busca d'algo conegut, o al menys, no picant, que menjar i... ooooh, un lloc de menjar conegut!!! pasta, pizza, ensalades... no m'ho podia creure... vaig arrasar... jeje. Una pizza bonisima i un Sprite pa beure. Em vaig quedar en la gloria i el somriure em va tornar a la cara. Alli vaig coneixer a dos xiques extremenyes.

Una volta en el hotel, i encara que era prompte (les 21h) em vaig dutxar de nou i em vaig gitar, i clar... a les 3 del mati ja estava despert... total que me ficat a vore la tele (54 canals en indhi, guauuuu!) i m'ha entrat la son de nou... de nou, fins les 12:30!!! Mare meua que tard... M'he alsat d'un bot, m'he dutxat, he llavat la roba i les fundes dels coixins (que donaven un asquet...) i he anat a esmorsar-dinar al mateix lloc d'anit, el Sam's bar (que sera habitual fins que m'en vaja d'aci....). Truita de tomaca i formatge amb pa indhi i un Sprite (90 rp/1'40 euros).

He alquilat un motoricksaw per 100rp (regatejaes de 200) i he comensat per visitar el temple hindu de SWAMINRAYAN AKSHARDHAM. El trajecte han sigut uns 10 km d'adrenalina pura entre les carreteres de Delhi. Al arribar, un fort control policial antibomba (en vehicles i en persones) m’ha deixat sorpres…
El temple m’ha agradat, encara que estava en obres. Era gratuity. Nobstant la calor era insoportable, com sempre…

Despres del temple, he anat a visitar el Red Fort, que tambe m’ha agrat molt.
Al eixir, he vist, en front un alter temple i tambe he entrat. El que hi havia dins ha sigut la sorpresa del dia: Un hospital d’aus! He deixat 50rp de propina, i he tornat a casa amb cicloricksaw, que encara no ho havia provat.
Per la nit, he sopat de nou, com no, a Sam’s Café, esta vegada en la terraza de dalt, molt agust. Un arros blanc amb pollastre i salseta i ensalada a part, i un 7Up (tot, 200rp).

Lo mes destacable del dia ha sigut:
- Durant el control de bombes, al temple hindu, he entes mal les instruccions del guardia, i m’he agatxat els pantalons davant dels guardies i de tota la gent... No sabeu la que s’ha armat... (rises)
- La perseverancia del conductor de cicloricksaw, que m’ha estat esperant desde la entrada a red fort fins a l’eixida (i recordava la meua cara, si....)
- Pujar al cicloricksaw...
- El soparet en la terraceta...
- L’hospital d’aus (surrealista...)
- Comprant-me roba hindi, i el problemeta de despres... (he tingut la fantastica idea de llavar-la abans de ficar-me-la, i com que la camisa era blanqueta i ho he llavat tot junt, doncs, ja sabeu com ha acabat la camiseta...)
- Els nivells de seguretat a l’entrada dels llocs publics... Molt de soldat, metralletes i escaners per tot arreu...

I bueno, lo que no m’haguera agradat vore... Tanta i tanta miseria... Tanta que al final t’acostumes a vore a gent i gent vixquent en les voreres dels carrers... son centenars i centenars... Molts d’ells tenen deformitats o inclus grans ferides plenes de sang i mosques... Indescriptible...
Tornant en cicloricksaw, he vist a un home en una parada de bus, fent-se talls al bras amb una fulleta d’afeitar. Estava rodedjat de sang...
Sentir a xiquets i xiquetes demanant, tampoc ha sigut molt agradable. No he donat res, ja que hi han mafies que utilitzen als xiquets per recaudar diners.

Bueno, i aixo es tot.
Fins... no se... ja vorem.

divendres, 17 de juliol de 2009

Primer dia, II part 17/07/09 Paharganj, New Delhi

Resulta que al hotel no em deixen entrar fins les 12h aixi que me n'he anat a donar una volta, i ja he patit varios accidents de turista...
Primer, un home amb un motoricksaw s'ha ficat pesat amb dur-me a algun lloc i jo he tingut la idea de que me duguera al verteder de Delhi (com si on estiguera no fora ja prou verteder...)ja que en Santo Domingo, em vaig quedar amb les ganes de fer fotos a la gent que viu de les deixalles dels demes. Bueno, li ho he explicat amb el meu millor angles i m'ha dit que si, que m'entenia, que pujara i me duia, que sols eren dos km...
Abans he intentat acordar un preu, tal i com diuen les guies que es te que fer, i m'ha dit que 10. M'ha paregut superbarat, aixina que no m'ho he pensat: El meu primer viatge en motoricksaw!
Despres de sortejar vaques, bicicletes, gent, camions i de tot comensa (tampoc tinc ce trencada...) a dir-me si me du a comprar mapes, li dic que no insistentment fins a que se cansa de dir-m'ho.
Finalment diu, ja em arribat: i senyala un tenda de souvenirs... total que no havia entes res... volia dur-me a un lloc on ell cobrava comisio per dur turistes...
Al final m'he cabrejat i li he dit que me tornara al hotel, que li pagaria en lloc de 10 rupies, 20. I ell ha dit: Rupies??? Dolars, dolars!!! I jo, eeeeh? Tu m'has dit que 10 Rupies, i no, la veritat es que m'ha dit 10, sols el numero... total que ens em ficat a discutir, diguent-li que el dolar no era cap moneda oficial alli, i en el meu pais. Despres m'ha dit que 1000 rupies, anar i tornar... jo flipava...
Total, que li he dit que 150 rupies i prou, i li he donat 1000 pa que me canviara, i me tornava 500... que morro!!!
He decidit tornar caminant, i bueno... m'ha engantxat per davant un altre xuplasangs, que volia dur-me a la mateixa tenda a comprar... Li he dit que m'acompanyara a una tenda de menjar, que volia algo que no picara, i me l'han tornat a clavar, he comprat com dos curasans rellenos de algo verd que picava un collo, encara que li he insistit al venedor de que no volia res picant... Total, que el que m'acompanyava, s'ha guanyat dos curasans per a ell, ja que jo no m'els anava a menjar...
Al final me comprat dos platans... crec que la fruita sera una salvacio aci per a mi... i res... despres de pegar mil voltes, soportar a mes i mes gent que t'intenta traure diners i fer unes poques fotos, m'he tornat al hotel fins a que siguen les 12 i em deixen entrar a l'habitacio... Aci internet es gratis.
Crec que fare una siesta amb el ventilador ences... no vaig ni a dinar...

16-17/07/09 Primer dia de viatge. Paharganj, New Delhi

(aquest teclat no te accents...)

Tot ha anat be durant el vol, bueno, durant els vols.
Ja al aeroport de Madrid he conegut a una xica que anava a recorrer Urbekistan (o algo aixina) amb el seu xic, que l'esperava alli.
Ella ja havia estat a la India i m'ha parlat molt be del pais.
Una vegada a l'avio, m'he sentat amb una parella de la meua edad que tambe anaven a visitar India durant tres setmanes.
Trobar a gent que va a fer el malteix que tu, ajuda un poc a digerir la situacio...
He dormit poc a l'avio, pero he dormit... El vol de Moscu a Delhi s'ha fet molt llarg i quan per fi m'he dormit, una azafata m'ha despertat amb una trompada per dir-me que em ficara el cinturo perque ja arribavem...
Han sigut 11 hores de vol.
Al aeroport de Delhi he tingut alguns problemes omplint papers sobre la gripe A i el pasaport, i he comprovat que alguns funcionaris son igual de desagradables a tots els llocs del mon...
He canviat diners, i he anat a la cabina de prepago de taxis quan m'he adonat de que als papers de la reserva del hotel, no hi anava la direccio... Menos mal que esta vegada han sigut mes amables i han trucat per mi per averiguar-la.
L'eixida fora de l'aeroport ha sigut emocionant... he agafat aire, i cap a fora... Ja a les 6 del mati, als carrers ja hi havia un anar i vindre de gent i cotxes que no era normal. La humitat aci es altisima i ja fa calor. He anat cap al primer taxi que he vist i he entrat dins.
Suponc que tots els diaris de viatge de la India comencen igual, pero es que hi ha que contarho: Com condueixen aci!!!
Jo ja havia llegit varies coses al respecte pero es que fins a que no ho vius, no ho pots entendre... El tio conduia com en un rally, a les carreteres de dos carrils, sempre es clavaba per el mig dels dos, sempre... En una ocasio, ha pegat volantada i s'ha clavat per un cami que jo he pensat, ja esta, aci m'atraquen i m'ho furten tot, pero no, anava a unflar les rodes amb un compresor que tenia amagat per ahi...
Pitar??? Si no ha pitat 500 vegades, no ha pitat cap... De vegades pitava per pitar, jo no ho entenia perque pitava... i em feia molta gracia la cosa. Jo crec que aci la gent no gasta els retrovisors, si no el claxon per avisar que van per un costat o per l'altre...
El taxi ha costat 250 rupies, 4 euros.
En fi, que despres de 15 minuts he arribat al meu desti. Ara ja entenc perque no ficava una direccio concreta... aci es imposible guiar-se per numeros o carrers... M'han deixat segons ells, prop del hotel, m'han indicat la direccio i a buscar-lo mentre varies persones m'asediaven amb preguntes i oferiments... Jo no se com l'he pogut trobar...
En fi, que son les 7:30 i fins les 12h no em deixen quedar-me aixi que pegare unes voltetes sense allunyar-me molt.
El barri on estic es brutalment impactant, bruticia, vaques, gosos, xarcos, mils cables de llum i cartells per tot arreu, xiquets que van al cole en carrets tirats per bicicletes, sorolls i milers de ulls inspeccionan-te. Aixi i tot, hi ha prou de turista...
Internet costa 20 rp/h, uns 12 centims d'euro.
Vaig a vore que em trobe per ahi.
Pugueu vore on esti punxant aci

dimecres, 15 de juliol de 2009

15/7/09 Un dia abans...

Bueno, un dia abans de lo previst, comence aquest diari... No se quina serà la periodicitat amb la que escriga, però intentaré fer-ho sempre que puga tal i com vos he promés.

Se que encara no ha començat el viatge, però és com si ja estiguera allí... He llegit tant i la meua imaginació ha donat tant de sí, que és com si haguera anat i tornat...
Avuí he passat el dia en Madrid, amb Tete, que m'ha acollit després el concert de Metallica, que va estar genial, per cert...
A Teté la vaig conèixer durant el primer camí de Santigo en solitari, en el 2005, i mai hem pergut el contacte des de aleshores.
Es bo fer amics arreu del món i conservar-los, sempre et poden ajudar...

La veritat és que estic prou cagaet... quan més ho pense, més olor faig...
M'imagine mil situacions que poden ocòrrer, vivències i moments en els que no se si sabria com actuar, però bueno... Pense que estic fent un viatge que moltes més persones han fet ja i no he llegit de cap que haja mort en l'intent... tot el contrari... Tots tornarien sense pensar-ho.

Avuí m'ha trucat la tercera ONG amb la que vaig contactar allí. Ja són tres les interesades en que els faja un reportage fotogràfic, aquesta última en Trivandrum, capital de Kerala, al Sud.
www.calcutaondoan.com treballa amb dones pescadores, afectades per els efectes que la peixca internacional, amb els seus mètodes incontrolats de recollida indiscriminada de peix, causen en les costes del Sud d'Africa. Deu de ser interesant vore-ho de primera mà.
Les altres ONGs on vaig a estar són la coneguda Vicente Ferrer i un altra anomenada Akshy, en Bodhgaya.

Demà m'alce a les 8:00 per estar en l'aeroport a le 10. Ixc a les 12:20 cap a Moscú, on estaré 3 hores tocant-me el nas. Després, a les 22:15 eixiré de nou per aplegar a Delhi a les 5:45 del matí del dia 17. Allí he reservat un hotel per dos dies per 870 Rupies (uns 13 euros)