BENVINGUTS

Aquest és el blog de Kike Pérez Colomer (Vallada 1980). Ací vos mostre alguns dels meus treballs fotogràfics així com altres inquietuds relacionades amb el món de la imatge, la música i altres temes que em resulten interessants o dels que necessite parlar. Pots veure totes les fotos que faig al meu portfoli a la meua web (hhttps://www.behance.net/hein-rich). Recorda: Compartir és genial, però un ús inapropiat de les meus fotografies és il·legal i molest. Gràcies per respectar-me i sigues benvingut!

Busca en aquest bloc

dilluns, 30 d’agost del 2010

PWP de la nostra estança al camp de treball 2010

Susanna s'ha currat uns videos de cadascún dels que hem participat aquest estiu com a voluntaris al camp de treball.
Penge sols el de ella i el meu:



Pose Natural

Comunitat de Los Frios
República Dominicana

Mentre entrevistavem a una familia, a la Comunitat de Los Frios, molt prop de Los Montasitos (1350 mt), va aparèixer aquesta xiqueta per una de les portes...
______________________
Best in:
www.hein-rich.com
www.hein-rich.blogspot.com

dijous, 26 d’agost del 2010

De un abuelo, a su nieto

Un home torna de treballar, pujant una de les llomes dels cafetals de Montasitos, en República Dominicana.



L'altre dia, ma uelo, l'altre abuelo, el que llig, parla i raona tant, em va sorprendre escriguent-me una nota.
La nota deia aixina:

"Ahora que vas ya, hacia las 30 primaveras, aunque a mí no me importe, porque es cosa de cada uno, me gustaria comentarte unas cosas.
He visto que has tenido varias novias, pero al parecer, no has estado enamorado de ninguna (o no tienes intención de casarte).
Hoy en dia, todo ha cambiado demasiado. He llegado a pensar que la juventud de hoy, "goza a tope" del amor... Más de lo lo hice yo, en los tiempos en los que me tocó vivir...
A tu edad, creo que debes ir pensándotelo. Siempre no vas a estar como ahora. Solo te falta una mujer que te quiera. Que tengais las mismas inquietudes y deseos...
Y que sepais que casarse es una gran felicidad pero con un poco de "mezcla" que no llega a satisfacer a veces...
Te desea lo mejor, siempre tu abuelo José Pérez López.
Espero que me entiendas."
___________________

Best in:
www.hein-rich.com
www.hein-rich.blogspot.com

Standstill-Memories Collector

M'han passat aquest video i m'agradaria compartir-lo amb vosaltres.
Em sembla increïble el talent que hi ha per ahí, per a fusionar videos, imatges i paraules i crear aquesta poesia visual com aquesta.
Són esperances per a un món què de vegades, sembla que va a la deriva...



Em quede amb aquestes frases:

"Me preocupa más los lugares a los que no podré ir, que aquellos a los que voy"
" Todos cogemos el mismo avión"
"La melodia que oyes, no es la misma que la que oyen los demás"
"A los 24 años, soy demasiado joven para pensar en lo pudiera haber ocurrido, en lugar de en lo que puede ocurrir"
Ah! i la simbologia dels pardals i els ratolins és genial...

Gràcies Julia per compartir-lo amb nosaltres.

dimecres, 25 d’agost del 2010

Mentre la vida passa...

Escoleta d'estiu a Los Montasitos.
República Dominicana 2010

... FIUUUUUUUUU!!!!....

Ostres!
Has sentit això?
Sí, era la VIDA, la VIDA passar...


         ----Tempus Fugit-----


A tú, què al menys te n'adones, de que t'estimem.
I per a mi, al menys, ja és suficient.
Encara què no ho semble, per aquestes paraules, et comprenc i segueixc recolçan-te.

dimarts, 24 d’agost del 2010

dissabte, 21 d’agost del 2010

Amb el cor en l'estòmac

Los Montasitos.
República Dominicana.
Escoleta d'estiu.



Et trobaré a faltar aquestos 20 dies.
Ja tinc el cor en l'estòmac...

Ànim i sort.
T'estime.

De portes, finestres i cadires



La fotografia que faig, és fotografia social fins la mèdula. Sempre hi surt vida, gent. En poques ocasions fotografie llocs on no hi aparega gent...
Les portes, finestres, cadires i altres mobles són una excepció...

Es molt fàcil observar una porta i imaginar-se alguna persona entrant o eixint, o recolçada...
Es difícil separar-les de les persones, i per això, tal volta per això, faig aquest tipus d'excepcions.

dijous, 19 d’agost del 2010

Gent de Los Montasitos

Un xiquet carregat de Mangos torna de camí a casa
Per a procesar aquesta foto, he utilitzat, a banda dels ajustos habituals de nivells, un desenfoc selectiu creat amb el photoshop, per tal de destacar el subjecte, del fons, ja que per colorimetria i sobre tot, per contrast, no destacaba el suficient per al meu gust.

Blancaneus
A la porta de casa
Aquesta fotografia m'agrada molt, ja que vaig estar apunt de descartar-la però, procesant-la d'aquesta forma tan brusca, amb alts contrastos de nivells, vaig aconseguir donar-li un aire a foto antiga que finalment en va encantar.

dilluns, 16 d’agost del 2010

MISERIA, una paraula inventada


Carlitos
Los Montasitos
República Dominicana



La gent i familiars em pregunten quan em veuen:

- Què, com t'ho has passat per allí?

I jo els dic que molt be i tal, i els conte coses que hem fet amb la gent, sensacions que he sentit, etc...
I quasi sempre, la següent pregunta què em fan és:

- Molta misèria per allí, no?

Jo aleshores no se què contestar...
Si vullc acabar prompte, dic que sí, i la conversa s'acaba allí, però... Què és la misèria?

Misèria és veure un xiquet descalç amb els pantalons esgarrats? Montasitos és un poble d'alta muntanya on quasi sempre plou. Calçar allí un calçat tancat, diguem-ne... unes esportives de treking, per experiència, vos dic, què és molt engorros... Calor, fang i tindre després que netetjar-les, dona moolta feina i maldecaps... Si jo tinguera la planta de peu que tenen aquestos xiquets, jo també aniria descalç per allí... (Bueno... prevenint abans la leptoespirosi...)
En quant a la roba... què voleu què vos diga? Els xiquets juguen en la natura, en llibertat, i no els importa embrutar-se (és inevitable), ni a les mares els importa que ho fagen.... la veritat és que la roba és roba, i en tant que abrigue un poc i protegeixca... Tampoc estan les pobres com per a llavar roba totes les dies a totes hores... (això no lleva que tingues mancances nutricionals, necesitat d'un aigua més potable, etc...)

L'altre dia pensava, mentre estava en la meua caseta de camp que, si apareguera de colp de repent un Bill Gates ací, i em vegera a una caseta a mig fer, rodetjat de trastos vells o arreplegats del fem, nadant en una bassa de regar... Ell també pensaria:

- Ostres! Quina misèria més gran... què pena de gent...

I segurament no veuria al meu somriure, que soc el més feliç del món...
_______________________________________________________

Best in:


www.hein-rich.com
www.hein-rich.blogspot.com

divendres, 13 d’agost del 2010

Ser humans... no està tan mal

Estem a anys llum dels sentits amb els què estan dotats totes les espècies animals, vista, olfacte, oïda, tacte...  Cada vegada que ho pense, que hem fique en la pell de qualsevol animal, em sorprenc i em meravelle al pensar com de fabulós deu de ser olorar qualsevol cosa i trobar-la amb els ulls tancats i en la distància... escoltar i moures en la foscor més absoluta, veure una presa en moviment des de centenars de metres de distància, sentir un terretrèmol abans de que passe...
Són sentits per a la supervivència...

En altres ocasions, quant veig creacions de la humanitat i les disfrute, com és el cas d'aquest video, pense que nosaltres tenim un altre sentit diferent, què no se be com clasificar... el sentit de la sensibilitat ¿?... eixe sentit que et fa emocionar-te, aborronar-te, somriure i que et fa flotar en l'aire... simplement al escoltar una cançò, al recordar un moment, al veure la creació d'un artista que ha sabut arribar-te fins al cor...



Dear Japan from Matthew Brown on Vimeo.
A sudden minor shock or meaningless/meaningful interruption...that is a memory...here is a blip of the land of the rising sun. JAPAN!

Shot with the 7D by Nathan Miller

Edited by Matthew Brown

Music - "Empty Room Trailer Version" by Zack Hemsey zackhemsey.com

Si fora tot tan meravellós...

Los Montasitos, República Dominicana

La realitat que vivim, no és universal. No existeix. Tota realitat percebuda, està filtrada e interpretada pel nostre cervell. Vivim tots en un mateix lloc, La Terra, però cadascú viu la seua realitat... Curios, però cert...
Una persona pot viure la seua realitat, sense eixir de sa casa, del poble on ha naixcut, creixcut i vixcut... però algú que viatja per altres llocs diferents a la realitat que viu dia a dia, i coneix gent diferent a la què l'acompanya diàriament, viu més d'una realitat... Es com tindre varies vides, varies experiències i moltes més oportunitats d'aprendre sobre la vida... i de fer front a ella.

Avuí he recordat un frase que vaig llegir fa poc a un llibre.
L'autor feia referència a una peli de Woody Allen, Annie Hall.
Concretament a un diàleg entre dos velles a un hotel de muntanya.

Es queixàven sobre el menjar, i una li deia a l'altra:

- El menjar ací és horrible!
A lo que el altra li contestava:
- Sí... i a més les racions són minúscules!

Aixina és com veia la vida aquest escriptor... Plena de soletat, miseria, patiment i tristesa i... maltrat tot açò, la vida passa excesivament ràpida... Sobre tot, si has vixcut varies realitats...

dimecres, 11 d’agost del 2010

Los Montasitos



Panoràmica de 8 fotografies amb filtre degradat.

Ací és on varem estar treballant la primera setmana: Los Montasitos.
Una comunitat rural formada per unes 600 families distribuides en cases de fusta per entre les muntanyes què rodegen la cara Sud del Pico Duarte.

Best in www.hein-rich.com

diumenge, 8 d’agost del 2010

Resum del III Camp de Treball a Rep. Dominicana. Part 2ª, Arroyo Cano i vacances.

La segona part del nostre camp de treball, l'hem realitzat a la comunitat de Arroyo Cano, una població que comença a patir els efectes de la "modernització" i el creixement econòmic: sorolls, contaminació, violència de gènere, drogadicció, alcoholisme, pèrdua de valors i falta d'ssociacionisme i cooperació comunitària....
A aquesta comunitat, ens varen hospedar a una mena d'hotel, que no era res més que una "casa de citas"... habitacions amb llits i un sol bany comunitari... No obstant, la part d'acollida familiar i de calor familiar i culinari, la varen posar el matrimoni format per Meraris i els seu home, Mimi, junt als seus fills. 
En aquesta casa és on passàvem tot el temps en el què no estàvem treballant amb xiquets o amb els adults d'aquesta comunitat.

Moments a l'escoleta d'estiu en Arroyo Cano.


Diversos moments als tallers per adults: Tallers de gènere, Enfermetats, Presupost Participatiu, etc...


Moments de l'escoleta d'estiu a l'aire lliure.


Durant la nostra estança en Arroyo Cano, varem disfrutar de la visita de Liván, un amic cubà amb el què ens ho varen passar molt be, i amb el què, gràcies als seus coneixements en l'art escènic i teatral, aconseguirem interpretar una obra clown per als xiquets. Ací, el video:



A continuació, unes quantes fotografies de la feina de Júlia i Marta, als Centres de Salut.


I com ja va passar a Montasitos, de nou, una nova despedida.. pot ser, encara més trista... Comencen les nostres vacances i no volem deixar enrere a tanta i tanta gent necesitada, amb la què hem establert uns llaços tan propers i forts...

Vos deixe amb imatges de la despedida i altres més divertides.
Ens vegem prompte!


I ara uns somriures!