BENVINGUTS

Aquest és el blog de Kike Pérez i Colomer (Vallada 1980). Ací vos mostre alguns dels meus treballs fotogràfics així com altres inquietuds relacionades amb el món de la imatge, la música i altres temes que em resulten interessants.
Pots veure totes les fotos que faig al meu portfoli a BEHANCE. I si busques un fotógraf documental de bodes, visita www.andeueros.com
Recorda: Compartir és genial, però un ús inapropiat de les meus fotografies, pot ser il·legal i molest.

Gràcies per respectar-me i sigues benvingut!

Busca en aquest bloc

S'està carregant...

dimarts, 26 de juliol de 2016

Historia de la parella que es besava en una estació de trens en Londres.

Un fotògraf valencià, +Alfonso Calza fotografia a una parella besant-se en una estació de trens... Una instantània magnífica: http://www.alfonsocalza.com/portfolio/urban-love/
Amb la fotografia decideix omplir de color el carrer on té ubicat el seu estudi, encarregant un dibuix en una de les parets: http://www.lacalledecolores.com/
Prompte naix una iniciativa, amb la qual es pretén trobar a la parella de desconeguts que estan besant-se: https://youtu.be/gRhmJCD3XE8
Mentrestant, altres fotògrafs com +Manuel Orero aprofiten aquest sugerent fons per a fotografiar altres parelles de novios que també es besen: https://500px.com/photo/153144151/kiss-me-valencia-by-manuel-orero?ctx_page=1&from=gallery&galleryPath=20982365&user_id=291986



dimecres, 3 de febrer de 2016

NOVES FOTOS A LA MEUA WEB!

Per fi he tingut un ratet per revelar algunes fotos personals.
Podeu vore-les en la meua web, en l'àlbum: Vallada i la seua gent.
Espere que vos agraden.


dimarts, 15 de desembre de 2015

Energèticament responsables

Des de març del 2014 som socis de Som Energia, la cooperativa de consum energètic més important de l'estat espanyol.
Estem molt contents amb la decisió, no tant per l'estalvi econòmic (que no se si és menys o no...) sinó per la sensació de benestar i d'estar fent les coses "com toca" o conforme pensem que es tenen que fer: amb total conseqüència.
Ara, els socis (més de 23.000) podem imprimir i disposar a les nostres finestres de casa, aquestos ròtuls informatius, i per què no, d'orgull, per a que tothom sàpiga de la seua existència.



dijous, 24 de setembre de 2015

Noves fotos a la meua web!

Ja feia temps, però per fi, entre fester i festera, he tingut temps de fer alguna foto "asseà" ;)
La vocació sempre està ahí, encara que un estiga treballant, no?
M'agradaria dedicar la foto de la mascletada a "Ligero". Ell sap que esta foto no haguera sigut possible sense ell. Millora't Pepe!
Podeu veure les fotos a més resolució a la meua web, en l'àlbum de Vallada.
Espere que vos agraden.



dilluns, 7 de setembre de 2015

L'experiència d'un part de 12 hores

(Per +Susanna Benavent Benavent i +Kike Pérez Colomer )

Hola Góan,

Ja fa 4 setmanes que estas amb nosaltres i encara no haviem tingut temps d'escriure res. Han sigut 4 setmanes intenses, d'aprenentatge continu i adaptació que ja mai pararà. Ho farem el millor que podrem, nosaltres i tú, estic segura!

A l'última entrada que vaig escriure deia que havia tirat el tap mucós, una senyal de què el moment del part s'estava acostant i que en un parell de dies estaries a casa. Doncs bé, no em vaig enganyar gens. La mateixa vesprada vaig començar a tindre contraccions, de les indolores i després de sopar varen començar les que fan un poquet de mal, com una regla. Tal com ens havien ensenyat les varem estar contant i varem comprovar que encara no era hora d'anar a l'hospital, tenia contraccions cada 8 minuts i ens havien dit que calia anar a l'hospital quan portarem una hora de contraccions cada 5 minuts... Així que varem decidir gitar-nos a dormir i descansar, ja que si realment era l'hora del part jo no podria dormir pel dolor. Però només gitar-nos al llit, encara en la llum encesa, vaig sentit el plofff. Acabava de trencar aigües!

Vaig anar corrent al bany per pendre una dutxa i relaxar-me, tal com m'havien dit que havia de fer ja que els parts solen ser molt llargs i no cal tindre pressa, però vaig veure que estaven un poc verdoses així que varem eixir corrents de casa. El cotxe portava preparat des de meitat Juliol, així que vam poder eixir de casa molt ràpid. Sols calia agafar l'aigua i els sucs de la nevera i la documentació. Uns dies després Andrea ens va contar que va sentir els xillits, la nostra habitació i la seua donen al pati i si estan les finestres obertes es sent tot. Ella va suposar que havia arribat el moment i no es va enganyar. En 12 horetes ja estaries amb nosaltres.

De camí ens varem plantejar la possibilitat d'anar a Xàtiva, per les aigües brutes. Els dubtes i la premura ens assustaven però tant el pare com jo teniem molt clar que voliem anar a Alcoi, així que varem enfilar el camí cap allí i en 40 minuts estavem en urgències. En arribar, el papi va anar a aparcar i a mi em van vindre a buscar a la porta preguntat-me si necessitava cadira de rodes, però com que estava bé vaig dir que no. Vaig donar les dades i em varen acompanyar a paritoris on la matrona que em va atendre no s'acabava de creure que havera trencat aigües perquè ja no xorrava res... Jo, inocent de mi, pensava que quan trenques aigües ix tot el líquid i per tant era normal que no anara xorrant, però a més ella també dubtava que foren aigües brutes i com no xorrava res no ho podia veure. Em varen fer passar a una habitació menuda on hi havia un llit i després de llevar-me la roba i posar-me una bata, la comare va començar a explorar-me i tant punt va ficar la ma dins va tornar a començar a eixir líquid. El teu cap havia estat fent de tapó i per aixó no xorrava res.

Decidirem anar a l'hospital d'Alcoi perquè ens havien parlat molt bé del personal i del protocol de part natural que seguien des de feia un parell d'anys. Abans d'anar la mare es va posar en contacte amb l'associació de lactància d'allí per veure si podien confirmar-me el que havia sentit i em digueren que quasi totes les matrones seguien eixe protocol, però que hi havia una que no ho feia. Doncs bé, jo crec que eixa única matrona era la que ens va tocar quan varem arribar. Una tal Ana, seca i que parlava amb valencià amb la seua ajudant i en castellà amb mi, a pesar de què jo també li parlava en valencià.... supose que ho feia per marcar distàncies.

Abans de començar a dir-li que tenia un pla de part i que dessitjava que tot fora el més natural possible, vaig estar observant-la amb precaució. Em va preguntar tot el que posava a la cartilla de l'embarás, coses que jo no sabia de memòria i pel que la meua resposta era que ho posava ahí... Per a damunt parlava amb la boca xicoteta i al principi ni sabia que es dirigia a mi. Jo vaig intentar ser el més amable possible i finalment em vaig fer l'ànim de dir-li que tenia un pla de part, al que la seua resposta va ser:

- Yo te diré cual va a ser tu plan de parto, voy a monitorizarte porque vienes con aguas sucias, y como tienes el esteptococos positivo te voy a poner una vía para empezar con el antibiótico, así que tu plan de parto ni lo voy a leer.

Toma! vaig pensar jo. L'hem encertat! Però com ja l'havia calat i havia sigut el més amable possible, després d'un ratet es va posar a llegir-lo en veu alta, explicant-me què podria ser i que no. Me la vaig camelar i unes hores després es va presentar i inclús em deia carinyo! Però així i tot, m'alegre de què canviaren el torn i no m'atenguera ella el part perquè estic segura de què haverem acabat amb cesària.

Després d'haver repasat totes les meues dades em passaren a una sala de paritori. A Alcoi hi ha tres en la zona renovada, i supose que alguna més en la planta de maternitat perquè sé que eixe dia naixqueren 5 bebés i alguns d'ells ho feren dalt. Per sort nosaltres arriberem prou pronte quan encara hi havia lloc baix. Gitada en el llit i amb la bata posada em passaren al paritori 2 i després de més d'una hora deixaren entrar al papi. Quan ell va arribar jo ja tenia posat l'antibiòtic, estava enxufada als monitors i segons va dir la comare havia començat a dilatar per mi mateixa, així que si tot seguia el seu curs encara podria ser part natural, sense oxitocina artificial i rapidet.Però no va ser així...

Després d'estar 3hores amb contraccions prou doloroses li vaig dir al pare que volia l'epidural. Va ser una decisió difícil, perquè sabia tot el que podia comportar, però estava derrotada. No tenia forces per a res, estava tant esgotada que entre contracció i contracció m'adormia de cansanci, encara que fora durant 30 segons. Varem provar diferents postures, al llit, de costat amb massatges del papi i a la mecedora, que era el que millor m'anava, però cada vegada que veia pujar el númeret del monitor, que passava de 60 i seguia pujant fins 150 els dolors tornaven. Em feien mal els ronyons i des d'ahí pegava punxades cap a les cames i tot el cos ho notava. Quan eixe indicador ens avisava el papi començava a aventar-me amb el palmito i m'agafava la ma fort, o millor dit deixava que jo li l'apretara. Havien passat ja moltes hores i sols estava de 3cm, el que volia dir que durant eixes doloroses hores sols havia dilatat 0,5cm, ja que a les visites de les dues setmanes anteriors ja estava de 2,5cm. I a més el meu cos havia començat a parar-se, les contraccions ja no eren tant freqüents i el procés s'estava ralentint. Per això vaig decidir demanar l'anelgèsia epidural, cosa que al teu pare no li va fer massa gràcia, perquè ell sabia el que jo volia, el que no podia saber és com m'estava sentint en eixe moment. Li vaig xillar quan es va negar a cridar a la comare per a demanar-li l'epidural i em vaig enfadar per no recolzar-me, havera preferit que m'havera intentat fer reflexionar, en comptes de fer-me xantatge perque sabia que jo no podia alçar-me per anar a parlar amb la comare. Però sé que ho feia per mi, per nosaltres.

Una hora després de demanar-la, va baixar l'anestesista. Fou l'únic moment en què no deixaren que el pare estiguera amb mi. Posar l'epidural és una técnica complicadeta que també te els seus riscos i es necessita molta concentració, per això no deixen que hi haja cap persona mirant. Em varen dir que tenia que estar inmòbil, que si venia una contracció podia avisar però no podia fer res més, ni moure'm ni respirar més fort ni cridar. Jo estava acollonada, però el dolor podia amb mi.

I tant prompte com la posaren el meu cos es va relaxar, tant que vaig dormir durant 2 hores. Jo i el papi, els dos. A les 8h del matí varen canviar el torn i va entrar el nou equip de matrona, auxiliar i resident. I casualment la resident ens coneixia. Euge coneixia al papi perque la seua parella és de Vallada, ja sabiem que estava a Alcoi però com que en Agost tenia vacances no pensavem que la voriem. Eixe dia li tocava estar en planta passant consuletes però va demanar quedar-se i Conxa, la matrona que era tutora seua i que ens anava a atendre el part a partir d'aquell moment, li va dir que si. Des del primer moment ja ens va dir que estavem en bones mans, que Conxa era la millor matrona de l'hospital i la veritat és que la diferència no va tardar en notar-se.

Tant prompte com el torn anterior va desaparèixer, Conxa i el seu equip varen començar a fer-ho a la seua manera. Varen desenredar cables, netejar el piso, canviar llençols...

Cap a les 9h ens digueren que ja estava dilatada de 7cm i que per tant entravem ja en el perìode expulsiu. A partir d'aquell moment el treball l'havies de fer tu, Gòan. Estaves preparat però encara tenies que salvar alguna revolta per a poder eixir. M'explicaren que per a eixir devies passar quatre plànols i que de moment estaves ja en el primer. Per a facilitar que passares al segon plànol em posaren de costat, però dos hores més tard seguies igual així que decidiren posar una altra bolsa d'oxitocina per a ajudar-te, ja que començava a fer-se massa llarg.

Un part normal te una mitja de 12 hores i un amb aigües brutes no ha de superar les 18 hores. Nosaltres ja portavem unes 10 així que tampoc podiem encantar-nos i decidiren que havia arribat l'hora de fer les pujes, espentar per ajudar-te amb cada contracció. Afortunadament l'epidural me la varen posar molt bé, controlada per a què jo encara poder sentir-me les cames i també les contraccions, encara que era el papi l'encarregat de tocar-me la panxeta i dir-me quan estava dura per a fer força. Així i tot seguia costant-te i per això em digueren que anaven a passar-me al quiròfan, que cridarien a la ginecòloga i que anaven a utilitzar la ventosa per a ajudar-te a eixir.

Ens translladaren al quiròfan estava continu a l'habitació, sense tindre que recòrrer cap corredor ni passar per davant de cap persona. Allí li digueren al papi que ja no podia seguir gravant, supose que perquè hi havia més personal i perquè la cosa era més delicada. Però en de lloc i començar a fer de nou les pujes varen veure que no faria falta la intervenció amb la ventosa. Ara ja no espentava fent força amb les mans agafades al capaçal del llit, sino a la part baixa, al costat de les meues caderes. I sembla que va funcionar millor. Així i tot també em van dir que anaven a fer l'episotomia i abans de fer-la em vaig desgarrar i vares naixer.

Jo ho recorde tot a camèra lenta, amb un transcòrrer lent i paussat. No tenies pressa en nàixer.

I eixe moment que jo pensava que anava a plorar, quan et col·locaren damunt de mi, no va ser així. Haviem demanat que no ens digueren el teu sexe, que fora el papi el que m'ho contara a mi, però en realitat jo ho vaig veure abans que ell. Vaig veure passar els teus ouets per damunt de mi, i vaig pensar: És Gòan! Però la cara de tensió de tot l'equip de metges em va fer quedar-me callada, expectant, assustada. Estaves verdet a causa de les aigües brutes i et va costar un poquet començar a respirar. En menys d'un segon et llevaren de damunt de mi i et portaren a una cuneta on hi havia una lampareta per a donar-te calor, i allí començaren a fregar-te l'esquena per a què tu soles respirares.

Més tard Conxa em va explicar que hi havia dos formes de fer que respirares. La primera era l'espontania, fregant-te i despertant-te per a què ho feres tot sol. I la segona era aspirant-te per a buidar les vies respiratòries, però aquesta tenia el risc de què tragares la runeta i tingueres problemes. Tu ho aconseguires de forma espontània, i quan ho feres ja et tornaren a posar damunt meu i t'aspiraren les vies per acabar de llevar el que podia quedar de runeta.

Ahí ja varem respirar tranquils i va ser quan ton pare es va adornar que encara no sabia si eres Gòan o Aila! Ens varem riure, em varen posar a punt i tornarem a l'habitació on ja més relaxat vares començar a mamar i nosaltres varem entendre el que era la felicitat.


dilluns, 10 d’agost de 2015

Perdò a la cofradia del Santíssim Crist de Vallada

Aquestes festes patronals  de Vallada 2015, l'equip de govern m'ha demanat unes fotografies per a la portada i contra portada entre altres.
Jo mai entregue fotografies firmades o amb marca d'aigua si van a ser impreses, però per desgràcia, no em vaig fixar en una d'elles i aquesta fotografia ha eixit amb la marca d'aigua de la meua firma en un lloc un poc "conflictiu" (ja que jo de vegades amague un poc la firma per a que no es veja a la primera ullada) con podeu veure en aquestos exemples: https://www.behance.net/gallery/4638625/VALLADA-i-la-seua-gent

Se que a alguns els ha molestat i per això volia demanar-los disculpes.

Jo, per la meua banda, estic molt content amb el resultat. Sempre he pensat que les portades i contraportades del llibre de festes transmitien molt poc del nostre poble i sobre tot de la seua gent.

Gràcies per la vostra comprensió i bones festes!


Tot va quedar en un susto!

Aquesta setmana passada va haver una tronada a Vallada mot forta.
Un raig va caure prop de la Font d'Espanya i va arribar a prendre foc.
Les flames es veien des del poble i de seguida, una gran cadena de fotografies i whatsapp van començar a circular entre la gent del poble.
Tots desitjaven que començara a ploure molt per a que apagara les flames... i així va ser.
Ufff!

Ací vos deixe un time-lapse fet per +Susanna Benavent Benavent  en el que s'aprecia la gran quantitat de llamps caiguts, encara que no el foc...



dimarts, 12 de maig de 2015

Avui fa 6 anys que ens varem trobar a Perolo


Coneix la seua història ací: https://www.behance.net/gallery/7306265/PEROLO
El seu canal de youtube: https://www.youtube.com/playlist?list=PLCE093BB58BAD7221

I ací, fotos i vídeos d'aquest últim any marcat sobre tot, per la nostra mudança i l'adopció de Cona i la seua pèrdua.

Perolo en falles ;)



Jo no he sigut







































dilluns, 27 d’abril de 2015

On es troba la frontera entre la indiferència i la preocupació?

Acostumat a veure notícies de desastres a la televisió... com de diferent es veuen quan són d'un lloc tan enriquidor i en el que t'has sentit tan feliç ...
No se me'n va del cap el terratrèmol que va sacsejar Nepal aquest cap de setmana.

#prayfornepal