BENVINGUTS

Aquest és el blog de Kike Pérez Colomer (Vallada 1980). Ací vos mostre alguns dels meus treballs fotogràfics així com altres inquietuds relacionades amb el món de la imatge, la música i altres temes que em resulten interessants o dels que necessite parlar.
Pots veure totes les fotos que faig al meu portfoli a BEHANCE. Si busques un fotógraf documental de bodes, visita www.andeueros.com
Recorda: Compartir és genial, però un ús inapropiat de les meus fotografies, pot ser il·legal i molest.

Gràcies per respectar-me i sigues benvingut!

Busca en aquest bloc

dissabte, 30 d’octubre de 2010

Tots Sants 2010


L'altre dia, ma tia va vindre a casa a preguntar-me - "Què anava a fer per a Tots Sants amb ma uela i ma mare?".

A males ganes, però sincerament, li vaig dir que jo no anava a fer res, però que si ella es feia càrrec, jo pagaria les despeces (tot siga per fer que ma uelo estiga més tranquil...)



Dos rams de flors, les més barates, 80'80 Euros.

Quin negoci aquest de la mort... tant lucratiu i tant poc profitós per a ningú... excepte les floristeries, clar...

He estat fent uns càlculs per damunt: Suposem que la meitat de famílies espanyoles (sols la meitat), tenen un mort a qui "plorar-li". Suposem que cadascuna d'elles compra el ram de flors més barat, o siga 40 euros (el més barat!)

Això fa una suma de 138 millions d'Euros.

138 millions d'Euros destinats a persones mortes... En un sol dia!

Que es podria fer amb 138 millions de euros destinats a persones vives? Persones vives que estan a punt de morir de fam i missèria...?

Segurament moltes coses. 
Coses que ens farien sentir molt millor que anar a plorar-li a un mort.

Suposem ara que cada familia dels EEUU, Canadà i la Unió Europea, compra un ramell de flors a un dels seus morts... sols un ramell... el més barat (40 Euros). Això dona un total de més de 8 mil milions d'Euros. (I això no més amb aquestes 3 potències mundials!)

Diuen que fan falta 3 mil milions d'Euros per acabar amb la desnutrició al món. Desnutrició de gent viva, que sent dolor i pateix. I en un sol dia, nosaltres, els països "civilitzats", invertim 3 vegades més diners en gent morta per la que ja no podem fer res...

Per què totes les tradicions són tan fastigoses? 

Somie en que arribe el dia en el que les paraules tradició i evolució lògica, vagen agafades de la mà i la gent deixe d'actuar per inèrcia i es pare a pensar en què invertir el seu temps i els seus diners.

Tradició en busca d'utopies cap a un món millor, en lloc de tradicións per mantindre antics pensaments i accions que no ens deixen evolucionar, i ens fan caminar com els carrancs: cap enrere.
____________________
Foto: Comunitat de Batey, República Dominicana.
____________________
Best in: 

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Educar la mirada. Por Eduardo Momeñe.

Bakhtapur, Nepal 2009

(Text original del bloc Foto 36, per Sergio Jaén Lara)

J. Alfred Prufrock, 2010. Eduardo Momeñe (c)
Mucho se habla del concepto de “educar la mirada” de hecho se está convirtiendo en el eslogan preferido para anunciar todo aquello relacionado con la impartición de talleres y cursos de fotografía, es decir, el siguiente escalón. El paso que normalmente sigue el fotógrafo que ya ha recibido suficientes cursos sobre focales, trípodes y uso del flash y que busca algo más, unas veces por inercia, otras veces porque su obra se ha estancado y necesita la luz que ilumine su abismo, o que lo evidencie,  y la mejor de las veces porque necesita consejos que le ayuden a potenciar su capacidad creativa y expresiva, o simplemente sus ganas.
El problema es cuando se recurre a una fórmula publicitaria, y no hay nada detrás que la sustente.
“Mire usted, me he apuntado a este taller, nada barato por cierto, para que eduque mi mirada, la cuestión es ¿Qué es educar la mirada?”  Encontrar ante esa pregunta, el silencio mas desolador, puede provocar (y para mas de uno así ha sido) una enorme desazón y vergüenza, incluso mas que rabia.

Sin ir mas lejos, varios han sido mis intentos infructuosos de encontrar una respuesta a lo que hasta ahora creía, un eslogan vacío. Puede que no recurriera a las personas indicadas.
De hecho esa era una duda mayor si cabe ¿Quién está capacitado para educar fotográficamente?, no sólo eso ¿Se debe proporcionar esta educación? ¿Puede coartar  esta educación la capacidad creativa y de expresión, en este caso de un fotógrafo? Seguro que hablando de educación, la mala, al igual que puede ocurrir en cualquier centro de enseñanza, puede tener efectos nefastos. La responsabilidad debe existir.
Para ello hemos buscado a aquellos que creemos pueden ayudarnos en esta búsqueda y encauzarnos por esta senda tortuosa de lo que debe ser una educación fotográfica completa. Así también consideramos que sería desaprovechar esta oportunidad el no interrogar también sobre la debatida existencia  de limitaciones en el lenguaje fotográfico y la creciente interacción de la fotografía con otras ramas artísticas.
Tenemos el honor de contar para esta primera ronda de preguntas con la amable participación de Eduardo Momeñe (Bilbao 1952), fotógrafo, docente, articulista, creador de la magnífica serie de televisión “La Puerta Abierta” y escritor de “La Visión Fotográfica” un libro que constituye el perfecto punto de arranque perfecto para emprender esta aventura que compartimos. Sus respuestas seguro serán de gran ayuda.
1. ¿En qué debe consistir una educación visual correcta?
Sólo se puede educar la mirada si ya se tiene. Hay personas que tienen mirada fotográfica y otras no, hay personas que tienen buen oído y dotes musicales y otras no. Se puede estudiar música si se da lo primero. A partir de ahí, es cuando se puede trabajar la mirada, cuando ya existe. Se trata de averiguar, y lleva tiempo, si uno la tiene o la podría tener, o no.  La educación sólo es posible si ya está todo en uno, aunque todavía esté en estado bruto, o sin descubrir. La educación no va ser sino una manera de tratar de sacar lo mejor posible lo que ya está dentro. Hago hincapié en ello porque  es una pregunta que no siempre se hace. La fotografía es el producto de un pensamiento visual (es un pensamiento complejo) , y que será más potente si se desarrolla cultural e intelectualmente. En todo caso, son dos pasos, el primero sería comprender, saber leer fotografías, y a continuación, y sólo después, intentar hacerlas. Hay muchas personas que saben y comprenden muy bien el lenguaje fotográfico pero que serían incapaces de hacer una obra fotográfica. De alguna manera son dos profesiones diferentes. Es muy fácil verlo en extraordinarios galeristas que comprenden perfectamente el medio pero que son incapaces de hacer fotografías.
2. ¿Qué es lo correcto? ¿Pretender dicha educación no es interferir desde el inicio en el proceso creativo de un autor?
Lo correcto, en mi opinión sería, comenzar por comprender que la fotografía es un medio de expresión  de manejo complicado, bastante desconocido, y que exige un conocimiento de la manera en la que actúa. En esta dirección debe ir una educación apropiada. Mucha información. En fotografía se piensa muchas veces que no hace falta esa información. Sin embargo, es mucho lo que hay que aprender porque se trata de obtener un conocimiento del mundo, del arte, del pensamiento, de la cultura, etc… que es el que puede producir una obra fotográfica consistente.
Sin educación es difícil hacer algo. Quizás haya alguien que lo haya hecho pero no es un ejemplo para los que no tuvimos tanta suerte. Sí es importante la intuición, pero sin conocimiento, al igual que ocurre con la inteligencia, no vale de mucho.
3. ¿Quién tiene la capacidad de impartir esta educación?
¿Quien lo enseña? Probablemente nadie, porque es un proceso lento, acumulativo, de bastante tiempo basado en un interés obsesivo. La fotografía no se enseña, simplemente se pueden recibir pautas, y que una mente con ganas, sepa atrapar. La fotografía se aprende desde todas partes, nadie nos va enseñar a hacer fotografías, simplemente nos pueden echar una mano, pero el aprendizaje es personal. Uno no es artista, simplemente hace cosas, y después si pasado el tiempo todo permite que haya un consenso de que esas obras que uno ha hecho , son obras de arte, quizás pueda pensar que es un artista. Robert Frank es un buen ejemplo. ¿Quien le enseñó a Robert Frank a hacer fotografías…  y a Paul McCartney a hacer canciones? Quizás sus amigos músicos, escritores… quien sabe, pero ya estaba todo dentro anteriormente.
Nos interesa también hablar de las posibles limitaciones de expresión de la fotografía frente al peso de su pasado y frente a la imagen continua; algo que se está haciendo patente con la compaginación de ambos procesos  por cada vez mas fotógrafos, apoyado también por la aparición de cámaras mixtas.
1. ¿Existen estas limitaciones?
No creo que haya ningún tipo de limitación excepto las nuestras.  Desde mi punto de vista, viene una época apasionante, si no nos distraemos. Fotógrafos que van a hacer un cine diferente, fotográfico. Cineastas que utilizan la fotografía, escritores que hacen fotografías, fotógrafos que escriben. Ya está ocurriendo pero por alguna razón en ciertos ambientes aún se piensa que la fotografía debe ser hecha por mentes pictóricas, y que aquel arte conceptual de los 60 con malas cámaras de video y fotografías en blanco y negro expresamente hechas con indiferencia son algo distinto del arte conceptual de ahora, hecho en color en gran formato y con buenas cámaras.
2. ¿Su aceptación es la aceptación del medio?
Las fotografías ya no se van a hacer solamente para colgarlas en una galería como objetos decorativos, sino que van a formara parte de extraordinarias narraciones conceptual y visualmente elaboradas, véase video, libros,… Insisto en la escritura, textual, visual, fotográfica, cinematográfica. Robert Frank no hace cine -o video- y fotografia, Robert Frank escribe con diferentes herramientas. Por supuesto, es mi punto de vista, uno más en otros muchos.
3. ¿Existen posibilidades creativas futuras o está todo inventado?¿Está el futuro en los contenidos y no en las formas?
Desde mi punto de vista, y por fortuna, el futuro de la fotografía es apasionante pero no gracias al Photoshop, ni a las representaciones de carácter simbólico (y pictórico) a gran formato, sino a la escritura, a la confrontación con la realidad mediante el lenguaje. Ahí está un documentalismo  de una potencia conceptual fortísima. Conocimiento en estado puro. Excelentes formas con contenidos inteligentes. El problema es que no es fácil.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Indesitjades: Nàixer dona a la India, és com nàixer amb una maledicció per a tu i per a ta família.

Aquest és un vídeo el·laborat per l'organització Alexia i l'ajuda de Media Storm, amb comentaris i fotografies de Walter Astrada, que ens mostra un tema per a molts desconeguts, sobre la situació que moltíssimes dones viuen diàriament a la India.
Imatges i paraules molt dures, però que cal escoltar per tal de sensibilitzar-se sobre el que passa més enllà de la nostra casa, carrer, província, país o... si m'estireu la llengua, continent...
Hi ha tant que no sabem i se'ns amaga si no fora pel pel treball de fundacions com aquesta...


In India, all women must confront the cultural pressure to bear a son. The consequences of this preference is a disregard for the lives of women and girls. From birth until death they face a constant threat of violence. See the project at http://mediastorm.com/publication/undesired

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Quan la ignorància i la falta de sensibilitat ens fan actuar sense pensar...


Avuí és un dia trist per a algun gos què podria haver sigut adoptat però que serà segurament sacrificat per culpa meua, al menys, indirectament... (en realitat, si ho pense be... tots els dies són dies tristos per a gossos que esperen algú què els adopte... o que no els abandone... o simplement no els tinga com objectes sense sentiments...)

En fi... el cas és que avuí he vist com un pare ha volgut satisfer els desitjos del seu fill, un fill enamorat de Perolo, el meu gos... O tal vegada he vist com un pare ha volgut satisfer les seues necesitats de pare, fart de veure com el seu fill disfruta tant amb mi quan junts eixim a jugar amb Perolo...

Això és una cosa que mai sabré amb seguretat...



El cas és que aquesta persona adulta ha volgut donar-li al seu fill un gos com el meu, oblidant que l'única premisa necessària per a que un gos siga com el meu, és que haja sigut rescatat de la mort.

Una pastoreta alemana de "400 nanos" i "pelegrí" com m'ha dit aquest home (referint-se al pedigree, o com es diga aquest fastigós invent), se suma al nombre d'animals utilitzats com a matèria de canvi, explotació i d'omplir butjaques, i engrossa de nou la llista d'animals comprats per capritxo sense tindre en compte la responsabilitat que la seua adquisició comporta.

Esperem que li vaja be a aquesta preciosa goseta.
______________________________________

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Quan tot comença a confondre's... i no es sap distinguir realitat de ficció

Comunitat del Batei
República Dominicana 2008
"La Fotografia és el millor mecanisme artístic per ficar-te en contacte amb la realitat"
____________________
Aquesta és la segon vegada que publique aquesta foto.
La primera va ser fa 2 anys al tornar del camp de treball. Era un pla general, sense retallar i processada en color.
Recopilant fotografies per a un concurs fotogràfic, l'he rescatada i he decidit processar-la de nou, esta vegada en blanc i negre i retallant-la en vertical, centrant-me en les extremitats del xiquet, oblidant la seua cara, deixant que aquesta represente la cara anònima de milers de xiquets que pateixen injustament (encara que res seria just a l'hora de justificar cap desgràcia com aquesta) la fam, la desgràcia i la penúria que sols els oblidats pels governs, els mitjans de comunicació i NOSALTRES (els primers) pateixen.
Cames flaques com a branques que es confonen amb les arrels d'un abre sec que busca l'aigua com aquestes cames, el menjar.

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Els últims minuts amb ODEN

Aquest video ha sigut el guanyador dels "Vimeo Awards 2010" on s'ha demostrat que, per damunt de la tècnica cinematogràfica o la qualitat artística, es troben els sentiments i les sensacions que puga transmetre una història gràfica com aquesta (gravada, per cert, amb una Canon 7D).



Aquest video es desgarradorament trist, però a la vegada i inexplicablement t'ompli d'alegria... i és que sols els que tenim un gos (i quan dic tenim, em referixc a la responsabilitat de cuidar-lo, enténdre'l i voler-lo), puguem aplegar a entendre les llàgrimes que ací hi apareixen i la mirada del gos, que ho diu tot...
Estic pendent de que una amiga el tradueixca... si ho fa, afegiré els subtítols.

divendres, 15 d’octubre de 2010

Per l'aigua i el nostre futur

Aprenem a valorar més l'aigua. 



Perquè és un dret humà del què prop de cent mil milions de persones no disposen... 

 ... perquè hi ha llocs d'Àfrica on les dones caminen durant hores i hores per tornar amb 20 litres d'aigua sobre al cap... aigua que després de tot l'esforç, segueix sense ser apta per al consum humà... 

... perquè la contaminació de les aigües costeres segueix provocant avuí en dia, moltes morts i enfermetats...
  
... perquè a més, cada vegada hi han més rius i llacs contaminats amb productes químics bioacumulatius i persistents (els nivells de contaminació de les aigües galegues són els tercers més alts de tota Europa)... 

... perquè fan falta 75 litres d'aigua per a fer un sol got de cervessa, i 15.500 litres d'aigua per tal de dur endavant un kilogram de carn en una explotació ganadera... 

... perquè estudiosos i analistes sobre política, han constatat que durant el segle XXI, l'aigua es convertirà en una de les principals causes de conflicte en Àfrica... 

... perquè l'energia hidroelèctrica és una de les principals fonts d'alimentació dels nostres aparells... aprenem a gastar-los amb eficàcia i eficiència energética... 

... perquè una ampolla d'aigua d'un litre costa en Espanya una mitja d'un euro... just el que costen 1.000 litres d'aigua de l'aixeta de nostra casa... als llocs on l'aigua de l'aixeta és potable, comprar aigua embotellada és tot un crim... 

... perquè en molts llocs d'África, homens i animals estan començant a competir entre ells... i com en quasi tots els llocs, són els animals qui van a eixir perdent i eliminats... 

... perquè cada setmana, prop de 38.000 xiquets menors de 5 anys moren per falta d'aigua potable i per condicions de vida poc higièniques... 

... perquè la camiseta de cotonpel que dus ficada, ha necessitat més de 1.500 litres d'aigua durant la seua fabricació i els jeans que portes quasi 7.000 litres... a més, els tints i les fibres sintètiques utilitzats en moltes peces de roba generen residus què es troben entre les principals causes de contaminació de l'aigua... 

... per tot açò i pel simple sentit comú i respecte del que se'ns dona a canvi de res (i sense la qual, moririem en molt poc de temps), sensibilitzem-nos sobre el consum responsable de l'aigua. 

(Aquesta és una entrada enmarcada dins de l'acció internacional BLOG ACTION DAY actuable.es/blogactionday.) 

PD: Ara està la gent que al llegir açò dirà: "- Mira este que va de predicador... com si ell no gastara roba de cotonpel o sintètica, o aparells elèctrics, o com si no menjara car..." 

D'aquesta gent, que xarra tant, sempre hi haurà... inclus quan l'aigua s'acabe ;-)

dimecres, 13 d’octubre de 2010

VALLADA i LA SEUA GENT: Nou àlbum fotogràfic a la meua web!

Estrene nou àlbum a la meua web. 

Les circumstàncies personals i els dos anys que ja duc vivint de nou al poble, han fet que poc a poc, com aquell que no vol, vaja amuntonant als meus arxius fotografies del poble de Vallada i la seua gent, fotografies que he decidit traure a la llum, mentre, poc a poc, vaig el·laborant el projecte que el pròxim agost de 2011 intentaré d'exposar al poble i que no deixarà a ningú indiferent.





Podeu veure algunes de les fotografies d'aquest nou àlbum a www.hein-rich.com.
Espere que vos agraden tant com a mi.

(Feu click per vore-les en gran)

dilluns, 11 d’octubre de 2010

La megalomania de la condició humana


Per molts avanços que fem, per molt alt que arribem, per molt impresionants que siguen les nostres construccions, mai tindrem res a fer davant la majestuositat i força de la mare Natura, que tanta paciència te amb nosaltres.
__________________________
Foto: València. Torre de França i part de l'hemisfèric
__________________________
Best in:


divendres, 8 d’octubre de 2010

Veritats com a punys

Dedicada a Pau Belda.


Bertrand Russell: "Gran part de les dificultats per les que passa el món es deuen a que els ignorants estan completament segurs i els intel·ligents plens de dubtes"
___________________________
Foto: Bahia de les àguiles. Sud de República Dominicana.
___________________________
Best in:
www.hein-rich.com
www.hein-rich.blogstpot.com

dijous, 7 d’octubre de 2010

Michelle Obama Leads Campaign Against childhood obesity // Michelle Obama lidera una campaña contra la obesidad infantil


Knows Michelle Obama that every minute, ten children dies by hungry in the word?
___________________________
Michelle Obama, nombrada recientemente la mujer con más poder del planeta por alguna empresa mediocre de estadística, destaca por ser la líder de una campaña para luchar contra la obesidad infantil.
¿Sabe esta "dama" que cada minuto, diez niños mueren de hambre en nuestro planeta según la FAO?
___________________________
Foto: Distrito de Arroyocano, República Dominicana.
___________________________
Best in:

dimarts, 5 d’octubre de 2010

No et detingues


No dejes que termine el día sin haber crecido un poco,
sin haber sido feliz, sin haber aumentado tus sueños.
No te dejes vencer por el desaliento.
No permitas que nadie te quite el derecho a expresarte,
que es casi un deber.
No abandones las ansias de hacer de tu vida algo extraordinario.
No dejes de creer que las palabras y las poesías
sí pueden cambiar el mundo.
Pase lo que pase nuestra esencia está intacta.
Somos seres llenos de pasión.
La vida es desierto y oasis.
Nos derriba, nos lastima,
nos enseña,
nos convierte en protagonistas
de nuestra propia historia.
Aunque el viento sople en contra,
la poderosa obra continúa:
Tu puedes aportar una estrofa.
No dejes nunca de soñar,
porque en sueños es libre el hombre.
No caigas en el peor de los errores:
el silencio.
La mayoría vive en un silencio espantoso.
No te resignes.
Huye.
"Emito mis alaridos por los techos de este mundo",
dice el poeta.
Valora la belleza de las cosas simples.
Se puede hacer bella poesía sobre pequeñas cosas,
pero no podemos remar en contra de nosotros mismos.
Eso transforma la vida en un infierno.
Disfruta del pánico que te provoca
tener la vida por delante.
Vívela intensamente,
sin mediocridad.
Piensa que en ti está el futuro
y encara la tarea con orgullo y sin miedo.
Aprende de quienes puedan enseñarte.
Las experiencias de quienes nos precedieron
de nuestros "poetas muertos",
te ayudan a caminar por la vida
La sociedad de hoy somos nosotros:
Los "poetas vivos".
No permitas que la vida te pase a ti sin que la vivas ...

Walt Whitman

(gràcies Inés pel text)
___________________________
Foto: Platja de Paraiso, República Dominicana 2010
___________________________
Best in: