BENVINGUTS

Aquest és el blog de Kike Pérez Colomer (Vallada 1980). Ací vos mostre alguns dels meus treballs fotogràfics així com altres inquietuds relacionades amb el món de la imatge, la música i altres temes que em resulten interessants o dels que necessite parlar.
Pots veure totes les fotos que faig al meu portfoli a BEHANCE. Si busques un fotógraf documental de bodes, visita www.andeueros.com
Recorda: Compartir és genial, però un ús inapropiat de les meus fotografies, pot ser il·legal i molest.

Gràcies per respectar-me i sigues benvingut!

Busca en aquest bloc

divendres, 31 de desembre de 2010

Re-processant

L'altre dia vaig estar reprocessant algunes fotos antigues aprofitant la nova calibració de pantalla i els nous coneixements que abans no tenia.
Aquestes són algunes de les fotos que vaig traure del bagul dels records (2005-2008)

Camí de Sant Jaume 2006

Parking de CACSA

Eixida de la Catedral del Mar, en Barcelona

Vistes de la costa des del Parc Güell, Barcelona

Cosmocaixa, Barcelona

V-30, València, prop del port.

Des de la finestra del meu antic pis de València, en la plaça Manuel Sanchis Guarner

Carrers de la Font d'en Carròs

Platja Es Trenc, Palma de Mallorca

Camí de Sant Jaume 2005

Voltants de l'estació de Renfe, on ara és l'estació de l'AVE. 2005

Peregrins eixint de Sarria. Camí de Sant Jaume 2005

dijous, 30 de desembre de 2010

Soc valencià

Avui me n'he adonat de que si algú fera un video similar a aquest què vos mostre, però centrat en el meu poble i en allò què fa molt de temps està passant-li, no tindria amics amb qui compartir-lo, comentar-lo i difundir-lo sense cap por.

Tal vegada és per això que encara estic empadronat en València capital... Allí la lluita existeix, és visible i activa, i sobretot, tinc gent amb qui compartir-la. 

Disfruteu-lo amb calma i amb les orelles i la memòria ben obertes, perquè el que passa ací, repercuteix fins on arriben els braços de l'avarícia, la corrupció i la pèrdua dels valors que ens fan únics i diferents a la resta.

Triathló Pingüins al Pou Clar d'Ontinyent 2010


Avuí, alguns membres del centre excursionista de Vallada, hem participat al triathló Pingüins celebrat al Pou Clar d'Ontinyent. Hem passat un poquet de calor... Finalment hem quedat en 6é posició.


Triathló organitzat per l'Associació de Joves d'Ontinyent, al Pou Clar. El premi per als 6 equips primers eren entrades per al Festivern celebrat a Gandia al cap d'any. 


Música d'Orxata Sound System: Came came crew


dilluns, 27 de desembre de 2010

Paraules

Vergonya
Col·legi públic Rambla dels Molins (Petrer)

Joc
Col·legi públic Rambla dels Molins (Petrer)

Sort
Carrers de Quatretonda

Amor
Llutxent, 2n dia de Nadal en  "La Granja"

diumenge, 26 de desembre de 2010

San Silvestre 2010 en Vallada.

Avuí he arribat a les 19h al poble, i m'he trobat amb els de Emergència Civil pels carrers... Al principi creia que venia "el paje" a anunciar l'arribada dels reis en unes dies, però m'han dit que era la San Silvestre... No ho recordava!.
He anat a casa corrents a per la càmera, però he arribat algo tard...
De totes formes he pogut fer alguna foto.

Si entreu a flickr, pugueu descarregar-vos-les entrant a ACCIONES, VER MÁS TAMAÑOS i DESCARGAR.

divendres, 24 de desembre de 2010

dimecres, 22 de desembre de 2010

Un joguet, una mentida

L'any 2000 vaig començar a treballar a la Ciutat de les Arts i les Ciències (CACSA). Primerament durant un any i mig de becari (per la carrera de magisteri), i després durant quasi quatre anys, contractat al departament de biologia (pel títol de tècnic en animals exòtics).
Van ser uns anys inoblidables, on vaig conèixer, entre altres, a dos grans persones: Susanna, la meua parella, i Ginés, un gran amic, més que un germà.
Recorde moltes anècdotes, moltes històries... un període molt agradable, però amb xicotets parèntesis plens d'angúnia i patiment, de traicions, mentides, jutges, amenaces, injustícies, decepcions i revelacions... 

Tots els anys, per Nadal, recorde una d'aquestes decepcions, coincidint amb la campanya publicitària "Un jugete, una ilusión", de la què CACSA és partícip. 
Aquells Nadals, el joguet de la campanya era un "pompero". Es venia a 3'5 euros si be no recorde...
Sabeu què va passar amb tots els "bomperos" que no es van vendre aquells Nadals?
Sabeu què va passar amb totes eixes il·lusions?
Van anar tots a parar al contenidor.

Una vegada passats els reis i tot el traqueteig nadalenc, Ginés i jo varem anar un dia a tirar el fem als contenidors de CACSA i allí varem trobar caixes i caixes amb tots els "pomperos" què no s'havien venut aquell any.
Quantes il·lusions desperdiciades. Quants somriures tirats al fem.
Què els haguera costat regalar-los, fer somriure gratuïtament a desenes de xiquets i xiquetes?
Quanta hipocresia...

En aquest cas, sol vaig necessitar un pomper per a fer somriure a desenes de xiquets.
Població propera a Anantapur, centre-sud d'India.
Estiu de 2009

dimarts, 21 de desembre de 2010

Boira en el Tossal, aigua en el bancal

Ho confese... la boira és una de les meues debilitats...
Les imatges què crea, tan dramàtiques i misterioses... tan en blanc i negre...
Atmósferes canviants i plenes de tristor... m'encisen.

Totes aquestes imatges corresponen a Vallada, el meu poble.






dilluns, 20 de desembre de 2010

Crònica gràfica del concert de Santa Cecília 2010. Unió Protectora Musical de Vallada

Ací vos deixe les fotografies què vaig realitzar durant el concert.
Vareu estar genials.... Llàstima no haver-vos sentit sentat tranquilet a les butaques, amb les orelles ben obertes...
Podeu descarregar-vos les imatges si voleu.

Espere que vos agraden i que haja pogut captar eixe moment què, per a vosaltres, deu de ser tan màgic.
(per cert... estan ordenades del revés...)

Kike

La caixa boba

No deuria fer-me cap vergonya contar açò, al contrari, però així són les coses quan li contes al món algo tan "extrany" com que fa anys que no veus la televisió... És cert que, després de tant de temps siguent una persona “rara”, a la que no li agrada el futbol, els grups “de moda”, ni beure, ni jugar al truc (etc...), deuria d'haver-me acostumat ja a contar aquest tipus de coses (que no venen a ser més que tonteries) sense sentir-me extraterrestre, però la societat és així de cruel i privadora de llibertats... Supose que igual que passa amb la Natura, si pertanys al rebany, sempre eixiràs menys perjudicat... L'individualisme, els autònoms, i els solitaris, sempre tenen les de perdre, o, al menys, les de passar-ho pitjor... Així i tot, sentir-se diferent no deixa de ser extranyament reconfortant... sobre tot quan hi trobes algú que també ho és tant o més que tu ;-)

Una de les moltes coses roïnes que te la televisió, és la publicitat. La publicitat paga, i sense ella no podríem gaudir de les pel·lícules, sèries, documentals i altres coses què podem veure a la televisió (la qualitat d'aquestes coses entraria dins d'un altre debat). Però la publicitat també enganya. De fet, la finalitat última és enganyar i fer "creure". Per aconseguir-ho, la majoria de vegades, allò què ens mostra, dista moltíssim de la realitat existent.

Podria mostrar-vos molts exemples. Uns ridículs, altres encara més, uns més subtils que altres, però tots amb la mateixa finalitat: convèncer al possible consumidor.

L'exemple que he elegit no l'he elegit perquè jo siga defensor del veganisme, (encara que al pas que anem, i tota la merda i sofriment que porta endins la carn què mengem, no ho descarte en un futur) Aquest exemple l'he elegit perquè és una clara mostra del que ens fan creure els publicistes (o el que li han dit als publicistes que ens fagen creure): Una realitat que res te a veure amb la REALITAT, però a més, una realitat que és un insult a la vida mateixa. Una vergonya d'allò què passa al món real.

Ací el vídeo de al realitat què ens volen fer creure:


Ací el vídeo de la REALITAT que es viu a milers de granges de tota Espanya (Païs on es suposa que tot açò està regularitzat i controlat):

Documental Granjas de Cerdos: una investigación de Igualdad Animal from Igualdad Animal on Vimeo.


Jutgeu per vosaltres mateix...

dimecres, 15 de desembre de 2010

En el carrer Santa Creu, diuen que no fa costera...

Els últims rajos de Sol, il·luminen la capelleta de Santa Creu de Vallada, on comença (o acaba) el carrer del mateix nom.

En el carrer Santa Creu
diuen que no fa costera,
si la sabeu pujar bé
des de la font fins a l'era.

Lletra versionada per Pep Gimeno "Botifarra"

Ací la seua web: www.pepebotifarra.com/


diumenge, 12 de desembre de 2010

Cims de Vallada

El passat cap de setmana vaig pujar al Tossal per fer unes fotografies utilitzant un degradat cokin -4 amb un filtre de densitat neutra -2, i aprofitar la posta de Sol i els núvols que aquell dia havien estat amenaçant amb plutja durant tot el dia. Al dia següent també vaig visitar els sumideros-penyó-castell, esta vegada per fer proves únicament amb el degradat i comparar-les amb proves de braketing per zones.
La primera sorpresa va ser trobar-me amb la senda que puja de l'ermita fins al camí de La Font d'Espanya, neta com una patena. En alguns trams semblava una autopista. Qui ho haja fet (suponc que els de la brigada de Vallada) ha fet una gran feina, i els felicite. A més, havien repintat les marques de LR, assegurat sendes en pendent i creat escalons en alguns trams. 

L'altra sorpresa, o millor dit, satisfacció, va ser fer unes quantes fotografies i quedar content amb els resultats.
Vos deixe una mostra i també una foto detall de la instal·lació dels anells i els filtres.

Coking degradat -4 + densitat neutra -2

Cel subexposat -2 punts



divendres, 10 de desembre de 2010

Persones com aquestes, que no falten en ma vida.


Primer camí. Agost de 2005. Amb Karl Nusser, un dels primers hòmes en donar la volta al món amb bicicleta.
 Al camí de Sant Jaume, realitzat durant 43 dies als estius de 2005-2006, vaig descobrir un nou món de vivències, de il·lusions, de propòsits, de formes de viure, de principis, de sensacions... Sense dubte, és una de les experiències més gratificants i enriquidores que he fet mai, i com no, la recomane a tots i a totes.

Els primers rajos de Sol, es filtren entre les rames i la boira galega

Ara no vaig a fer un extens llistat de totes les bones raons per les què tothom deuria de fer-lo alguna vegada, però sí vos donaré alguns grans consells:

1. Allò que més costa de fer del Camí, és donar el primer pas.
2. Recordeu: Primers 5 dies, cansament físic; darrers 5 dies, cançament espiritual; dies restants, els millors dies de la vostra vida. (Per lo tant, si el feu, feu més de 10 dies).

La Creu de Ferro, després de pujar els Monts de Lleó
  
3. Tothom està preparat per fer-lo sempre que cuide dels seus peus i el seu calçat.
4. Si el feu acompanyat, feu-ho en grup reduït de dos o tres persones. Sobre tot persones de molta confiança. Recordeu que aneu a estar vivint situacions "al límit" durant 24h, prenent decisions que tenen que agradar a tots. (Jo el vaig fer sol el primer any i acompanyat de la meua ex-parella el segon). Si aneu sols, recordeu que no aneu a estar-ho mai: Sempre hi ha algu fent el camí, a més, estareu més oberts al món per conéixer més gent interessant...

Un matí de boira, per la Galícia de bruixes i donyets
L'altre dia vaig rebre a casa, la visita de dos peregrins procedents de Bèlgica: Jaques i Cristina, de 63 i 61 anys respectivament, amb els quals vaig passar la vesprada i vaig acollir al meu Alberg particular.

Jaques, separat i a punt de jubilar-se, em contava com havia canviat València des de que va vindre fa més de 40 anys...

Cristina em contava, baix la meua mirada incrédula i atònita, com havia recorregut ja tots els camins de Sant Jaume existents i per haver a Espanya (des de Andalusia, Alacant, Portugal, Catalunya, Camí de la Llana, etc...).


Jaques era fotògraf d'arquitectura a més d'artista pintor.

Cristina treballava com a reportera de viatges per a una revista belga de ciclisme i senderisme.

Jaques acompanyava a Cristina, la qual estava documentant en aquesta ocasió, el Camí de Llevant cap a Santiago.

Jaques i Cristina s'havien conegut uns anys abans... se'ls veia molt enamorats i sobre tot, plens de força i ilussió. Una força i una il·lusió a les que no estic habituat en persones d'aquesta edad o, al menys, a la que m'havia deshabituat, perquè persones com Jaques i Cristina, he conegut ja unes quantes (i no vull deixar de fer-ho... ni oblidar que jo també puc ser una d'elles).
Tots dos carregàven a les seues esquenes, sendes històries plenes de dolor i tristesa (com quasi tots nosaltres), però tots dos éren, a la vegada, un exemple a seguir de superació i ganes de viure els quatre dies que ací ens queden.

Em varen convidar a sopar a los Tres Reyes i al sendemà varen continuar el camí per a fer nit a La Font de la Figuera.

Aquestos són Jaques, Cristina i el seu bon humor, de camí a Conca, després de més de 200 km de trajecte:


El Camí de Sant Jaume és una d'eixes coses que tot el món te en ment fer algun dia però que més gent guarda al calaix dels quefers... No sigues tu una d'eixes persones.

dimarts, 7 de desembre de 2010

En un lugar de la Mancha... un tresor.

Ahir vaig anar a Elche de la Sierra, en Castilla la Mancha. És el poble de Rocío, la parella del meu amic Ginés. Feia temps que els devia una visita, així que vaig aprofitar el pont per fer-la.
Com que era el cumple de Lluna, la seua filla, vaig preparar una búsqueda del tresor mitjançant el geocaching i ens ho varem passar molt be. A més, varem preparar nosaltres el nostre propi tresor, que a hores d'ara, està pendent d'aprovació per part dels voluntaris de la web www.geocaching.com

El geocaching és un esport familiar que consisteix en trobar o amagar un geocaché (geoamagatall) o tresor. El tresor es marca amb unes coordenades proporcionades per un GPS de muntaña i es dona d'altra a la web.
A la web www.geocaching.com es pot accedir a tots els tresors amagats per tot arreu del món. Es una bona forma de fer esport en la natura i passar un dia emocionant i divertit amb amics o familiars.
Trobareu tota la informació necessària accedint a la web o vengent aquest video:


Ací baix unes fotos de la creació del geocaché "Lluneta".


Comença la pujada...
L'equip de geocachers
Lluneta volia endur-se tot el fang a casa...
Buscant el primer tresor, després de 45 minuts de trajecte per camins tortuosos però amb un paisatge impressionant, ens varem topar amb un rius que travessava el camí i ens va obligar a abandonar la troballa.
De cap al fang...
De camí al poble, va ser inevitable anar fent parades contínuament. El cel amenaçava amb plutja i el dramatisme de l'escena augmentava per moments... Núvols negres, i d'altres blancs, cases enderrocades i solitàries, camins què es perden en la distància cap a un horitzó recte i indefinit.... 




L'hora i mitja que suposadament durava el viatge es va transformar en dos hores i mitja amb tanta parada pel camí... vaig arribar al destí ple de fang de dalt a baix... 





dilluns, 6 de desembre de 2010

L'home de l'espill: Si alguna foto em tinguera que representar, m'agradaria que fora aquesta.

Mercat d'un dels barris de Madrid 2008

EDUCAR LA MIRADA
del blog: Foto 36

Portugal, 2005. David Jiménez (c)

En nuestro intento de definir el cada vez mas famoso concepto de “educación de la mirada” hemos tenido la suerte de recibir las respuestas de David Jiménez (Alcalá de Guadaira, 1970), fotógrafo de un curriculum impresionante y conocido educador, tanto a nivel universitario como impartiendo muchos e interesantes talleres.
Quizá entorpeciendo vuestra lectura, me ha interesado sobremanera la manera de ver a un educador como alguien que necesita ser superado para realizarse.
1. ¿En qué debe consistir una educación visual correcta?
Creo que no se puede definir qué es lo correcto.
Lo correcto sería quizá lo que funciona bien para que alguien se desarrolle de la mejor manera posible, y eso es distinto para cada uno.
En todo caso, encuentro positivo que la formación sea del interior de la persona, una educación que ayude a ser más reflexivos, a conocer más puntos de vista, a desarrollar la curiosidad y las ganas de ir más lejos, a ser más valientes, a trabajar disfrutando y por lo tanto, a trabajar mucho y bien. A quemar los estereotipos y las ideas preconcebidas sobre cualquier cosa.
2. ¿Qué es lo correcto? ¿Pretender dicha educación no es interferir desde el inicio en el proceso creativo de un autor?
Por eso creo que debe ser una educación muy abierta. Cualquier fórmula, cualquiera, que se de a alguien en cuanto a lo que debe hacer o dejar de hacer en su proceso creativo o en cualquier otra cosa, es veneno puro. Una educación que haga eso es pues, a mi modo de ver, perjudicial. Pero lo contrario podría ser bueno, incluso muy bueno. Eso creo.
3. ¿Quién tiene la capacidad de impartir esta educación?
Personas generosas, que se hayan tomado la molestia de aprender algo en sus vidas, que deseen que sus alumnos sean mejores que ellos y les ayuden a serlo, y que hayan entendido algunas cosas fundamentales.
Por otro lado nos interesa también hablar de las posibles limitaciones de expresión de la fotografía frente a su  pasado y frente a la imagen continua; algo que se está haciendo patente con la compaginación de ambos procesos creativos por cada vez mas fotógrafos, apoyado también por la aparición de cámaras mixtas (si bien son muchos los autores que lo han hecho anteriormente, véase Robert Frank, William Klein, Anton Corbijn).
1. ¿Existen estas limitaciones?
No creo, de hecho en el territorio entre los distintos medios aparecen con frecuencia obras maravillosas (aunque otras veces, soberanas tonterías: esto es como todo: depende de lo que haya en el interior de la persona, y de los objetivos que tenga. Si es quedar bien ante la sociedad y recibir aplausos, lo que sale de ahí ya se puede imaginar por sí mismo)
2. ¿La aceptación de esas limitaciones, es la aceptación del medio?
No creo que se deba aceptar ninguna aparente limitación, nunca. Muchas grandes obras creativas se han hecho precisamente poniendo en cuestión y rompiendo los límites establecidos, encontrando territorios nuevos y empujando esos límites un poco más lejos. Creo que es una parte importante de toda propuesta artística, y a la vez una metáfora de que también en la vida conviene desafiar los límites e ir más allá.
3. ¿Existen posibilidades creativas futuras o está todo inventado? ¿Está el futuro en los contenidos y no en las formas?
Siempre existen posibilidades futuras. El problema es que no las vemos. Sabemos muy poco, pero sobre todo no tenemos ni idea de todo lo que nos falta por saber, y es mucho, muchísimo. Creo que es absurdo pensar que todo está inventado. Casi nada está en realidad inventado.
En cuanto a la segunda pregunta, en absoluto estoy de acuerdo. Precisamente los contenidos son más o menos los mismos desde hace unos cuantos miles de años. Las formas cambian, aunque también se repiten, y van y vuelven. Pero la forma es una inmensa parte del “contenido”. A mi modo de ver, el cómo es una parte muy grande, por no decir la fundamental, del qué.
Gracias a David por sus respuestas, mas si cabe teniendo en cuenta su apretada agenda. Espero que os sean provechosas.

dimecres, 1 de desembre de 2010

Abuelito dime tu...


Fa dos anys i mig, quan ma uela encara vivia i ma uelo era una persona no excesivament dependent, un vell què passejava pel poble i que no depenia d'una màquina de diàlisi per a viure, se li va reconèixer el grau 1º de dependència, el qual començaria a aplicar-se l'any 2013 (és a dir, als cinc anys de ser reconegut).


Quin sentit te açò? Donar-li ajuda a una persona, cinc anys després de que la necesite?
Ara, dos anys després d'aquest "reconeixement" sobre paper, ma uelo ja no és eixa persona dependent de grau 1º... Apenes pot caminar, a penes pot vestir-se, menjar, anar al bany... Una màquina de diàlisi manté la seua sang desintoxicada, ja que no li queda cap ronyó... 3 visites setmanals de 4 hores cadascuna a Ontinyent, on passa tot el matí gitat a un silló conectat a la miraculosa máquina...
3 visites que el deixen aparentment nou, amb més vitalitat, amb més activitat... però els seus ulls... els seus ulls, de vegades, diuen tot el contrari...


No puc imaginar-me com serà viu-re en el més complet silenci tot el dia, perqué amés, ma uelo està quasi sord...


No puc imaginar-me com es sent una persona quan, després de 65 anys, deixa de tindre al seu costat a la dona a la que tant ha estimat... i quedar-se sol, sense cap fill... sols un net que fa el que pot per a que no es senta més asoles del que ja està...


Llei de dependència?
De quí depen la llei de dependència?
De què depen la llei de dependència?
Estic molt content amb la seguretat social que tenim ací a Espanya, però... hi ha lleis, que no són més que promeses fetes per guanyar audiència i seguidors. Lleis fetes sense pensar en els afectats ni en les persones que viuen amb els afectats. No és just...
Sols espere que tot açò, serveixca per adonar-nos de que com "els de dalt" juguen amb les nostres il·lusions i les nostres necessitats (de vegades tan básiques i desesperades). A veure si aprenem (jo el primer) a elegir quí ens governa, pel què realitza i no pel què promet. Siga qui siga.


Aquest estiu passat, vaig demanar uns revisió del seu estat físic.
Han passat ja tres mesos i mig, i encara no es sap res de l'assumpte. L'assistenta social ja m'ho va dir: paciència Kike, paciència... no et fages il·lusions.
Afortunadement la pensioneta del uelo, ens permet de contractar una dona que cuida d'ell mentre jo no estic (no tot el temps, però al menys, les hores més importants), una dona que és un amor i que fica en el seu treball tota la seua dedicció i preocupació... i dins del que cap, ens sentim afortunats, perquè la vida ens ensenya que les coses... les coses sempre poden millorar, però també anar a pitjor... i ens deuria preocupar més açò últim que el primer... no?

Mestrestant... "paciència una canya" com diuen ací...