BENVINGUTS

Aquest és el blog de Kike Pérez Colomer (Vallada 1980). Ací vos mostre alguns dels meus treballs fotogràfics així com altres inquietuds relacionades amb el món de la imatge, la música i altres temes que em resulten interessants o dels que necessite parlar.
Pots veure totes les fotos que faig al meu portfoli a BEHANCE. Si busques un fotógraf documental de bodes, visita www.andeueros.com
Recorda: Compartir és genial, però un ús inapropiat de les meus fotografies, pot ser il·legal i molest.

Gràcies per respectar-me i sigues benvingut!

Busca en aquest bloc

dilluns, 31 de gener de 2011

Adeu a l'alegria de "La Era".

Ens ha deixat ma tia Teresa.
Res com la foto del seu somriure per recordar-la per sempre.
I és que, segons deien, ella era l'alegria de "La Era".


dilluns, 24 de gener de 2011

Reflotar


La meua estada il·legal en Bylakuppe, camp de refugiats tibetans supervivents de la massacre produïda al seu país per l'exèrcit Xinés, va ser com un somni que ara, quasi dos anys després, apenes puc creure... Ara, "reclut" al meu poble des d'aleshores, on la paraula VIATJAR ha quedat congelada per un temps, revise les meues fotografies i un gran sentiment d'enyorança recorre el meu cos i la meua ment.

Se que són temps que tard o prompte tornaran, però per a mi, és inevitable i escapa al meu raciocini, un raciocini de vegades infant en certs aspectes... Això és mal? Jo diria que no.

Ací en Vallada, però, no he parat, i vaig "fent paret", com a "El Mur" de Pink Floyd.

L'activisme continua, també la fotografia e inclús he tornat a agafar la bicicleta. La qüestió és fer sempre alguna cosa que enriquisca la ment, el cos i també (i això és igualment important) que desperte la crítica, l'autocrítica i la imaginació (meua i dels altres)... imaginació al servei de la millora de lo nostre: Planeta, País, Poble i Individus...
_________________________________________________________________

Reflote aquesta fotografia per no oblidar allò que vaig desitjar i vaig aconseguir.
Reflote aquesta fotografia per recordar que no va ser sort, si no lluita, perspicàcia però sobre tot, il·lusió.
Reflote aquesta fotografia per recordar i no oblidar, que la il·lusió mai s'ha de perdre.

Enfonsar-se és d'humans, i reflotar de nou, també.

Bylakuppe, centre-sud d'India. Estiu de 2009.

dijous, 20 de gener de 2011

Desafiament

Quan arribem a vells
-si és que arribem-
i ens mirem a l'espill
i ens contem les arrugues
com una delicada orografia
de fluixa pell.
Quan puguem contar les marques
que han deixat les llàgrimes
i les preocupacions,
i ja el nostres cossos responguen a poc a poc
als nostres desitjos,
quan veiem la nostra vida embolicada
en venes blaves,
en esfonçades ulleres,
i pentinem blancs els nostres cabells
quan anem a dormir prompte
-com correspon-
quan vinguen els nostres néts
a asseure's sobre els nostres genolls
rovellats pel pas de molts hiverns,
sé que encara el nostres cors
estaràn -rebels- tictaguejant,
i els dubtes i els amples horitzons
també saludaran
els nostres matins.

Gioconda Belli
(Desafío a la vejez -adaptació lliure-) 

Foto: Vallada, camí al cementiri. Gener 2011

dilluns, 17 de gener de 2011

Capacitats recessives

Durant els anys què duc treballant amb xiquets, una de les coses que més m'han sorprés, és la capacitat que tenen per enfadar-se i discutir amb algun company (la majoria de vegades com si li anara la vida en la discusió) i la capacitat què tenen, però, d'oblidar-se als pocs minuts d'aquestes discusions i tornar a ser amics... 

Sembla que aquesta capacitat es perd amb els anys...

Foto: CP Rambla dels Molins, Petrer, on estic treballant aquest any 2010/2011.

divendres, 14 de gener de 2011

Un bastó surant riu avall

Ahir em van contar una anècdota que em va "fer créixer", que em va emocionar molt... i a la vegada, que em va fer sentir una gran responsabilitat... la veritat és que no sabria com explicar-ho...
Elena, una amiga meua, professora de fotografia a la Universitat Popular de Gandia, em va escriure per contar-me que durant els inicis de classe, havia passat als seus alumnes un xicotet qüestionari per saber algunes dades sobre ells, i també per informar-se de gustos, interessos, metes, motivacions, etc...
Entre les preguntes que hi havia, estava la de: Quin fotògraf o fotògrafs admires? Per a la seua sorpresa, un dels seus alumnes va ficar: Kike Pérez Colomer.

Un honor, no ho cregueu?
M'alegra saber que algú m'admira fins el punt de dir-ho públicament a un qüestionari. M'alegra saber que el meu treball és reconegut i valorat. Però també em fa sentir una mica responsable perquè per una banda (i és una cosa que se sap, però que no s'interioritza del tot) hi ha gent que segueix el teu treball i que estan ahí per seguir el que fas, per parlar de tu a altres persones, però també per ser crítics (cosa que s'agraïx molt).
Per altra banda també, perquè... qui sap si jo he sigut el responsable de modificar la vida d'altres persones simplement amb les meues fotografies? Tal vegada aquest xic ha decidit estudiar fotografia per mi... vull dir que, sense voler, jo he pogut fer que prenga una decisió que tal vegada condicione el que li resta de vida...
No se... ja se que és molt parlar, però són coses que se'm passen pel cap quan ho pense...
Certament, pensant-ho be, tots nosaltres, a totes hores, amb les nostres paraules, accions, opinions i gestos, indirectament o volent,  estem condicionant la vida dels demés... i els demés, la nostra, com un bastó surant riu avall, colpejat per  obstacles què modifiquen la seua trajectòria contínuament...

M'agradaria ser, per al bastó, un d'eixos obstacles que et duen pel bon camí... 

M'agradaria anar a Gandia, i compartir una rato de terrasseta amb aquesta persona.... No se qui dels dos estaria més emocionat...



dilluns, 10 de gener de 2011

Dos fotografies meues a una nova novel·la que prompte veurà la llum.

Dos fotografies meues il·lustren aquesta novel·la de la que encara no puc dir la seua autora.
La novel·la, destaca per la seua originalitat alhora de ser escrita, ja que una mateixa història és contada des de diferents punts de vista, endinsant-te en les diverses formes de pensar i veure les coses què tenen cadascun dels personatges que hi apareixen.
Molt recomanada per al públic adolescent i altres enamorats.
A la venda molt prompte a través d'aquest bloc.





dissabte, 8 de gener de 2011

Vallada, dia de reis

Senc històries de pobles on els reis i els seus patges, visiten les cases dels xiquets i entreguen els regals, històries on s'entreguen regals en la plaça del poble, històries on la cavalgada és algo més que un carro passant com una ràfaga de vent amb un rei damunt tirant confeti, històries de reis que parlen valencià, de discursos elaborats, infantils i motivadors dels més petits i no tant...
És tan difícil fer açò? Jo crec que no... Estaria be que l'AMPA del poble recollira una xicoteta suma de diners tots els anys per fer una cosa més professional que el que es fa ara... i a mi m'encantaria col·laborar en la mesura del possible...

La nit de reis, vaig eixir de casa amb una fotografia creada mentalment al meu cap: Un xiquet/a d'esquenes, vegent passar els reis i bokeh de llums al fons amb el f1.4
No vaig aconseguir exactament la foto què volia, però aquesta em va semblar prou aproximada.


Tauromàquia en el record...

Somíe amb el dia en el que la imatge d'un torero sols puga vores penjada en algun museu, com una escena llunyana, record de temps passat que volen esborrar-se de la memòria.

Avuí he llegit una gran notícia: La RTVE li dona l'esquena a la tauromàquia eliminant la "lidia" de la seua programació per considerar-la "violència contra els animals".


dimecres, 5 de gener de 2011

Camí de les Alcusses

La falta d'un angular més gran, junt a la necessitat de compactar tots els elements que hi apareixen a la imatge, em va fer elegir aquesta forma de composició: tres fotos horitzontals unides verticalment amb el programa d'edició photomerge.


dilluns, 3 de gener de 2011

Deu

Seria més còmode creure en Deu...


... però vaig escollir el camí de la incomoditat.

(Saramago)