BENVINGUTS

Aquest és el blog de Kike Pérez Colomer (Vallada 1980). Ací vos mostre alguns dels meus treballs fotogràfics així com altres inquietuds relacionades amb el món de la imatge, la música i altres temes que em resulten interessants o dels que necessite parlar. Pots veure totes les fotos que faig al meu portfoli a la meua web (hhttps://www.behance.net/hein-rich). Recorda: Compartir és genial, però un ús inapropiat de les meus fotografies és il·legal i molest. Gràcies per respectar-me i sigues benvingut!

Busca en aquest bloc

dimecres, 29 de juny del 2011

En vida

Revisant fotografies de gent del meu poble m'he topat amb aquesta del "tio Kik", processada en el seu moment en color i ara post-processada en blanc i negre.
Li tinc molta estima a aquesta foto, per la persona, per la mirada captada i perquè va ser si no la primera, de les primeres fotografies que vaig començar a fer als veïns de Vallada quan vaig tornar a viure al poble.

Hi ha una extranya conexió en aquesta fotografia... entre el subjecte i el fotògraf, una mirada de complicitat no buscada, quasi regalada... una cara que somriu, uns ulls sincers i un gest que sembla descansar resignat.

De vegades, com aquesta, pense que certes fotografies poden mantenir en vida a una persona per sempre més.







Els diumenges, a la biblioteca.

Un monaguillo mira el cel mentre el retor predica... mirada perduda... el cap en altre lloc... motivació cero.
La religió juga brut, en diferents bandes i amb un armament potent... a un altre nivell.
Pares que segueixen tradicions per por al què diran.
Adults que ni tan sols es plantegen un simple PER QUÈ...? PER A QUÈ...? ÉS NECESSARI DESPRÉS DE TOT?
Decisions preses sobre xiquets que no raonen ni pensen, que no tenen edat per a fer-ho... que sols veuen caramels i joguets si diuen que sí. Però L'Església (mesquita, temple, etc...) veu molt més... i sobre tot, rep molt més...
La religió és un càncer que s'alimenta d'humans contaminats.
Un càncer protagonista, des de fa milers d'anys fins a l'actualitat, de guerres, odis i sobretot de morts.
És un càncer poderós i misteriós: està en tots els llocs, però no és detecta.

Curiós no?

Així i tot, com a càncer que és, sempre tindrà una difícil prevenció, encara que mai de la vida serà maligne, ja que amb un simple NO, NO VULL PARTICIPAR-HI, serà suficient per erradicar-lo. Quí vol negar-se?

De xicotet m'obligaven a anar a missa tots els diumenges... I jo em pregunte: per què no em van obligar a anar a la biblioteca i traure un llibre totes les setmanes?. Haguera sigut més profitós... total, l'esglèsia al meu poble està al costat de la biblioteca, i els cinc durets que em donaven per a la llimosna, me'ls havera gastat en ca la Ballaora.



diumenge, 5 de juny del 2011

Turistes al nostre propi país?

De vegades pense que som com turistes al nostre propi país.
Que som gent que vivim al nostre món particular i que mirem sols cap on els que ens "governen" senyalen amb el seu dit, un dit amb ungles brutes.
Turistes que sols tenim ulls per allò que, egoistament, ens interessa...
De vegades pense que som com turistes que visiten un lloc en un viatge organitzat per persones que mai han visitat eixe lloc... per persones que ens planifiquen la vida i que sols busquen els diners i impresionar al client.... al client que més paga.
De vegades pense que som com turistes que sols tenim paraules, somriures i vots per a les megaconstruccions, floritures i ornaments artificiosos sorgits de referendums inexistents.
De vegades pense que som com turistes que estem pagant per un viatge que és de tot, menys sensibilitzador, formador i enriquidor.
De vegades pense... i preferisc no pensar... Perquè el que passa no és decissió meua, però és la decisió de la majoria i hi ha que respectar-la...
Aixina i tot no puc evitar sentir el que sent i intentar transmetre-ho.

Deixem de ser turistes al nostre propi País i comencem a viure en ell, a barrejar-nos amb la gent, a parlar, a reflexionar, contrastar, comparar... A pensar en els altres i a castigar a aquestes "agències de viatges".
Viatgem per lliure. Per un món millor.

Córdova.
Sant Vicent 2011