Abuelito dime tu...

Fa dos anys i mig, quan ma uela encara vivia i ma uelo era una persona no excesivament dependent, un vell què passejava pel poble i que no depenia d'una màquina de diàlisi per a viure, se li va reconèixer el grau 1º de dependència, el qual començaria a aplicar-se l'any 2013 (és a dir, als cinc anys de ser reconegut).

Quin sentit te açò? Donar-li ajuda a una persona, cinc anys després de que la necesite?

Ara, dos anys després d'aquest "reconeixement" sobre paper, ma uelo ja no és eixa persona dependent de grau 1º... Apenes pot caminar, a penes pot vestir-se, menjar, anar al bany... Una màquina de diàlisi manté la seua sang desintoxicada, ja que no li queda cap ronyó... 3 visites setmanals de 4 hores cadascuna a Ontinyent, on passa tot el matí gitat a un silló conectat a la miraculosa máquina...

3 visites que el deixen aparentment nou, amb més vitalitat, amb més activitat... però els seus ulls... els seus ulls, de vegades, diuen tot el contrari...

No puc imaginar-me com serà viu-re en el més complet silenci tot el dia, perqué amés, ma uelo està quasi sord...

No puc imaginar-me com es sent una persona quan, després de 65 anys, deixa de tindre al seu costat a la dona a la que tant ha estimat... i quedar-se sol, sense cap fill... sols un net que fa el que pot per a que no es senta més asoles del que ja està...

Llei de dependència?

De quí depen la llei de dependència?

De què depen la llei de dependència?

Estic molt content amb la seguretat social que tenim ací a Espanya, però... hi ha lleis, que no són més que promeses fetes per guanyar audiència i seguidors. Lleis fetes sense pensar en els afectats ni en les persones que viuen amb els afectats. No és just...
Sols espere que tot açò, serveixca per adonar-nos de que com "els de dalt" juguen amb les nostres il·lusions i les nostres necessitats (de vegades tan básiques i desesperades). A veure si aprenem (jo el primer) a elegir quí ens governa, pel què realitza i no pel què promet. Siga qui siga.

Aquest estiu passat, vaig demanar uns revisió del seu estat físic.

Han passat ja tres mesos i mig, i encara no es sap res de l'assumpte. L'assistenta social ja m'ho va dir: paciència Kike, paciència... no et fages il·lusions.

Afortunadement la pensioneta del uelo, ens permet de contractar una dona que cuida d'ell mentre jo no estic (no tot el temps, però al menys, les hores més importants), una dona que és un amor i que fica en el seu treball tota la seua dedicció i preocupació... i dins del que cap, ens sentim afortunats, perquè la vida ens ensenya que les coses... les coses sempre poden millorar, però també anar a pitjor... i ens deuria preocupar més açò últim que el primer... no?

Mestrestant... "paciència una canya" com diuen ací...