 |
| Primer camí. Agost de 2005. Amb Karl Nusser, un dels primers hòmes en donar la volta al món amb bicicleta. |
Al camí de Sant Jaume, realitzat
durant 43 dies als estius de 2005-2006, vaig descobrir un nou món
de vivències, de il·lusions, de propòsits, de
formes de viure, de principis, de sensacions... Sense dubte, és
una de les experiències més gratificants i enriquidores
que he fet mai, i com no, la recomane a tots i a totes.
 |
| Els primers rajos de Sol, es filtren entre les rames i la boira galega |
Ara no vaig a fer un extens llistat de
totes les bones raons per les què tothom deuria de fer-lo
alguna vegada, però sí vos donaré alguns grans
consells:
1. Allò que més costa
de fer del Camí, és donar el primer pas.
2. Recordeu: Primers 5 dies,
cansament físic; darrers 5 dies, cançament espiritual;
dies restants, els millors dies de la vostra vida. (Per lo tant, si
el feu, feu més de 10 dies).
 |
| La Creu de Ferro, després de pujar els Monts de Lleó |
3. Tothom està preparat per
fer-lo sempre que cuide dels seus peus i el seu calçat.
4. Si el feu acompanyat, feu-ho en
grup reduït de dos o tres persones. Sobre tot persones de molta
confiança. Recordeu que aneu a estar vivint situacions
"al límit" durant 24h, prenent decisions que tenen que agradar a
tots. (Jo el vaig fer sol el primer any i acompanyat de la meua
ex-parella el segon). Si aneu sols, recordeu que no aneu a estar-ho mai: Sempre hi ha algu fent el camí, a més, estareu més oberts al món per conéixer més gent interessant...
 |
| Un matí de boira, per la Galícia de bruixes i donyets |
L'altre dia vaig rebre a casa, la
visita de dos peregrins procedents de Bèlgica: Jaques i
Cristina, de 63 i 61 anys respectivament, amb els quals vaig passar
la vesprada i vaig acollir al meu Alberg particular.
Jaques, separat i a punt de jubilar-se,
em contava com havia canviat València des de que va vindre fa
més de 40 anys...
Cristina em contava, baix la meua
mirada incrédula i atònita, com havia recorregut ja
tots els camins de Sant Jaume existents i per haver a Espanya (des de
Andalusia, Alacant, Portugal, Catalunya, Camí de la Llana,
etc...).
Jaques era fotògraf
d'arquitectura a més d'artista pintor.
Cristina treballava com a reportera de
viatges per a una revista belga de ciclisme i senderisme.
Jaques acompanyava a Cristina, la qual
estava documentant en aquesta ocasió, el Camí de
Llevant cap a Santiago.
Jaques i Cristina s'havien conegut uns
anys abans... se'ls veia molt enamorats i sobre tot, plens de força
i ilussió. Una força i una il·lusió a les
que no estic habituat en persones d'aquesta edad o, al menys, a la
que m'havia deshabituat, perquè persones com Jaques i
Cristina, he conegut ja unes quantes (i no vull deixar de fer-ho...
ni oblidar que jo també puc ser una d'elles).
Tots dos carregàven a les seues esquenes, sendes històries plenes de dolor i tristesa (com quasi tots nosaltres), però tots dos éren, a la vegada, un exemple a seguir de superació i ganes de viure els quatre dies que ací ens queden.
Tots dos carregàven a les seues esquenes, sendes històries plenes de dolor i tristesa (com quasi tots nosaltres), però tots dos éren, a la vegada, un exemple a seguir de superació i ganes de viure els quatre dies que ací ens queden.
Em varen convidar a sopar a los Tres
Reyes i al sendemà varen continuar el camí per a fer
nit a La Font de la Figuera.
Aquestos són Jaques, Cristina i el seu bon humor, de camí a Conca, després de més de 200 km de trajecte:
El Camí de Sant Jaume és una d'eixes coses que tot el món te en ment fer algun dia però que més gent guarda al calaix dels quefers... No sigues tu una d'eixes persones.
1 comentari:
Ai!!... A mí m'agradaria anar-hi, però jo sóc jo i també les meves circumstàncies.
Publica un comentari a l'entrada