Comunitat d'Arroyocano, República Dominicana.
________________________________________________
Un dia, fa ja molts anys, vaig decidir ser mestre.
Si faig memòria i mire cap enrere, intentant pensar quines persones han tingut més pes a la meua vida en quant a creixement personal, llevat de certs membres de la família, els altres, śon mestres.
Jo vullc ser mestre, vaig pensar...
Vullc agafar un xiquet i omplir-li el cap de bells moments, de valuoses lliçons... i de somriures. Vullc dur-lo pel bon camí, ser tutor i també ser amic, vullc mostrar-me proper i donar-li allò que tal vegada no li donen a sa casa.
Pot ser pensava per mi mateix... creguent que tots els xiquets serien com jo i tindrien les meus necessitats... ja sabeu... l'egocentrisme d'un xiquet a certes edats és quasi sempre, desmesurat...
Ara, ja major, i a dues setmanes de complir els trenta, amb moltes vivències vixcudes (i moltes més al calaix dels quefers), puc dir que vaig prendre la decisió correcta, i que sí, sí que em vaig equivocar al pensar que tots els xiquets tindrien les mateixes necessitats que tenia jo per aquells temps... sí, em vaig equivocar... perquè hi han de sutuacions pitjors, molt pitjors.
Per sort o per desgràcia, l'experiència m'ha fet conèixer de primera mà aquestes situacions i aixó sempre serveix d'eina per formar-se i per treballar en conseqüència, enfrontant millor la dura tasca d'educar en aquestos temps, en els que la responsabilitat, recau tan pesadament (e injustament) sobre les esquenes dels mestres.
_________________________________________________
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada