BENVINGUTS

Aquest és el blog de Kike Pérez Colomer (Vallada 1980). Ací vos mostre alguns dels meus treballs fotogràfics així com altres inquietuds relacionades amb el món de la imatge, la música i altres temes que em resulten interessants o dels que necessite parlar.
Pots veure totes les fotos que faig al meu portfoli a BEHANCE. Si busques un fotógraf documental de bodes, visita www.andeueros.com
Recorda: Compartir és genial, però un ús inapropiat de les meus fotografies, pot ser il·legal i molest.

Gràcies per respectar-me i sigues benvingut!

Busca en aquest bloc

dimarts, 23 de novembre de 2010

Ramón Navarro Juan: Obrint vies

 El dia a dia, i en general, la vida mateixa, seria molt insípida si no fora per tot allò que ens va ocorrent, que anem vegent i coneguent pel camí.
No se on vaig sentir que, "si no et mous, et rovelles", i és d'allò més cert. Si no et mous, si no et mou la curiositat, si no proves a fer allò que t'agrada o resoldre allò que et preocupa, t'oxides.
La frase "Què havera sigut si..." és una frase què tot el món deuria emprar el menys possible... ens evitariem moltes cares llargues i molts pensaments que s'alimenten únicament del passat.
El temps passa com una fona i, quant menys te n'adones pots estar de camí el cementiri (la vida ens ho demostra continuament... de vegades d'una forma molt amarga...).
D'entre eixes coses que fan que la vida mereixca la pena, estan, al meu parer, aquestes persones que es creuen pel nostre camí, de vegades com un estel, com un "xip-xep", però que et deixen a la ment, una agradable sensació de pau i esperança, un somriure que renaix contínuament al recordar-los, un lloc on acudir en cas de necessitat... en cas de buscar un "pensament feliç", com a la novel·la de Peter Pan.
Em considere afortunat quan faig memòria i veig que, la meua ment, està plena de persones d'aquest tipus. Persones que, sense buscar-ho, són per a mí un exemple a seguir... admirables.
Allò que es fa admirables als meus ulls, és que fan el que els agrada, "sense mirar pel" i sempre des del respecte pels demés i per la Natura. I no sols que fan allò que els agrada, si no que la passió els fa dur-ho fins a límits insospitats. Te les pots trobar als llocs més llunyans... o ací mateix, al poble de Vallada.
Fa un temps que conec a Ramón. L'he vist i hem parlat en comptades ocasions, però des de la primera paraula vaig saber que Ramonet (com tots el coneixen), és una d'aquestes persones.

Ramón Navarro Juan és de Canals, te 40 anys i des de fa 20 (mitja vida, que es diu prompte), practica l'escalada esportiva.
Ara, amb moltes competicions guanyades i desenes de vies obertes per tot el territori nacional, Ramón, entre via i via, baix el castell de Vallada, em conta:

"Tot va començar com un joc"- Em diu rient... _ "Recorde que al principi, acompanyava als meus amics i ho feia tot amb material deixat i amb les esportives calçades!... Poc a poc ja em vaig anar comprant material...".

Ramón treballa per a una empresa de "treballs verticals". Comparteix afició i treball, res més gratificant.

- "De vegades"- diu Ramonet. -"Ja no se quan estic treballant i quant no".

I es que Ramonet, fa un parell d'anys que dedica tot el seu temps lliure al nostre poble. Sí, sí, AL NOSTRE POBLE.


Gràcies a ell, Vallada està sent reconeguda a tot el món de l'escalada, apareguent en articles a nombroses revistes, webs i blocs especialitzats. Són incontables les hores que Ramón ha dedicat (i està dedicant) a "equipar" per a l'escalada esportiva la pared Sud-Est del Castell de Vallada, obrint sendes per accedir fàcilment, desbroçant, netejant, perforant, atornillant, encordant... instal·lant tot el material necessari per a garantir la seguretat de tots aquells que vullguen escalar les vies que, de manera totalment altruïsta i desinteressada, Ramón va obrint poc a poc mogut per aquesta passió de la qual vos parlava abans.
A més, com a tot bon escalador, Ramón respecta fauna i flora. Tot el fem produït durant les llargues jornades va cap a la bossa i després cap al contenidor corresponent; tots els cigarrets fumats, a la butxaqueta de la motxilla... Les sendes i els llocs de descans de l'escalador són fàcils de reconèixer si Ramón ha estat ahí, perquè veurem que les plantes protegides ho estan encara meś, ja que Ramón s'ha preocupat per senyalitzar-les i aïllar-les de tot perill o lloc de pas. El mateix passa amb nius i altres caus d'animals... "Si hi ha vida no hi ha via".

I quina és la finalitat de tots aquestos esforços (i diners) gastats?
No hi ha finalitat alguna, eixa és la veritat, més que la satisfacció de fer les coses ben fetes sense importar el que suposen per a un mateix o per als demés, sense buscar cap reconeixement, sense buscar cap benefici, sense buscar cap vot.
Aquest treball parla de satisfaccions personals. No te res a veure amb el que treballa per obtindre un jornal, o amb el caçador que construeix conilleres, planta blat o instal.la menjadors per tot arreu, per a després obtindre "beneficis"... L'amor i la dedicació és totalment desinteressada, i això, avui en dia, costa de trobar...

Com ja he dit abans, gràcies a Ramonet, Vallada és reconeguda al món de l'escalada. No hi ha cap cap de setmana que no es vegen al poble, a l'ermita, escaladors que venen de totes parts del territori a pujar per les vies que Ramonet ha obert, a "aprofitar-se" (en el bon sentit de la paraula) de tot el treball que Ramonet està realitzant ací (qui sàpiga un poc d'escalada ho entendrà). I el que és més important, a veure com es fa una feina ben feta que a més, respecta el seu entorn...

És per tot açò i més, que Ramonet es mereix un article com aquest, on tots els valladins sàpiguen el que està fent aquest xic de Canals pel nostre poble: accions desinteressades que fan que directa o indirectament, Vallada i els seus habitants es vegen enriquits.

PD: Durant els més de dos anys que Ramón du equipant vies a Vallada, ha rebut un xicotet donatiu del centre excursionista de Vallada, cosa què vol agraïr-los des d'ací.
Publica un comentari a l'entrada