Ja fa més d'una setmana que la terra va tremolar com mai al Japó. Persones acostumades a inestabilitats puntuals d'aquest tipus, van saber respondre amb mitjans adequats, nervis d'acer i amb l'esperança quasi segura, de rebre ajuda internacional suficient, perquè... qui anava a negar-li-la al tercer país més fort del món?
El que ha passat al Japó és una catàstrofe, un apocalipsis què no li desitge a ningú i que esperem que mai torne a passar. Ens ha demostrat lo fràgils què som front a la mare Natura i també ha posat els peus a terra a aquells que creuen tindre-ho tot controlat... inclús allò que no inspira gens de confiança com l'energia nuclear.
Em fa molta ràbia veure com una i altra vegada tenen que passar desgràcies com aquesta per tal de que es es dugen a terme canvis notables a nivell internacional en determinats aspectes (aspectes sovint denunciats per col·lectius activistes). Aquest seria un altre tema molt interessant del què parlar, però deixem-ho per a un altre dia...
Als mitjans informatius, com sempre passa, uns fenòmens eclipsen a altres, i jo em pregunte: què passa amb totes eixes persones que dia a dia, des del seu naixement, fins la seua mort, viuen a una inestabilitat contínua? Que passa amb eixes persones què caminen totes les dies sobre uns ciments que semblen desmoronar-se a cada pas? Persones sense cap alternativa que no siga mantenir-se drets...
Quan un determinat fet canvia el curs d'un determinat país cap a una situació pitjor, és notícia, però quan un país viu contínuament en la pitjor situació de totes, eixe país és oblidat.
Els japonesos no han elegit viure on viuen, el que els ha passat, escapa a tot control. Però hi han altres persones al món què, al igual que els japonesos, el lloc on viuen marca tota resta de les seues vides inevitablement. Són aquestes persones què romanen dretes sobre uns ciments inclinats durant tota la seua vida, les què deurien ser els veritables protagonistes de tots els telediaris i ajudes multimilionàries.
_________________________________________
Fotografia: Susanna Benavent Benavent. Los Montacitos, República Dominicana.
Edició i processat: Hein Rich
El que ha passat al Japó és una catàstrofe, un apocalipsis què no li desitge a ningú i que esperem que mai torne a passar. Ens ha demostrat lo fràgils què som front a la mare Natura i també ha posat els peus a terra a aquells que creuen tindre-ho tot controlat... inclús allò que no inspira gens de confiança com l'energia nuclear.
Em fa molta ràbia veure com una i altra vegada tenen que passar desgràcies com aquesta per tal de que es es dugen a terme canvis notables a nivell internacional en determinats aspectes (aspectes sovint denunciats per col·lectius activistes). Aquest seria un altre tema molt interessant del què parlar, però deixem-ho per a un altre dia...
Als mitjans informatius, com sempre passa, uns fenòmens eclipsen a altres, i jo em pregunte: què passa amb totes eixes persones que dia a dia, des del seu naixement, fins la seua mort, viuen a una inestabilitat contínua? Que passa amb eixes persones què caminen totes les dies sobre uns ciments que semblen desmoronar-se a cada pas? Persones sense cap alternativa que no siga mantenir-se drets...
Quan un determinat fet canvia el curs d'un determinat país cap a una situació pitjor, és notícia, però quan un país viu contínuament en la pitjor situació de totes, eixe país és oblidat.
Els japonesos no han elegit viure on viuen, el que els ha passat, escapa a tot control. Però hi han altres persones al món què, al igual que els japonesos, el lloc on viuen marca tota resta de les seues vides inevitablement. Són aquestes persones què romanen dretes sobre uns ciments inclinats durant tota la seua vida, les què deurien ser els veritables protagonistes de tots els telediaris i ajudes multimilionàries.
_________________________________________
Fotografia: Susanna Benavent Benavent. Los Montacitos, República Dominicana.
Edició i processat: Hein Rich
1 comentari:
tens tota la raó company!
Publica un comentari a l'entrada