Ahir em van contar una anècdota que em va "fer créixer", que em va
emocionar molt... i a la vegada, que em va fer sentir una gran
responsabilitat... la veritat és que no sabria com explicar-ho...
Elena,
una amiga meua, professora de fotografia a la Universitat Popular de
Gandia, em va escriure per contar-me que durant els inicis de classe,
havia passat als seus alumnes un xicotet qüestionari per
saber algunes dades sobre ells, i també per informar-se de gustos,
interessos, metes, motivacions, etc...
Entre les preguntes que hi havia, estava la de: Quin fotògraf o fotògrafs admires? Per a la seua sorpresa, un dels seus alumnes va ficar: Kike Pérez Colomer.
Un honor, no ho cregueu?
M'alegra saber que algú m'admira fins el punt de dir-ho públicament a un qüestionari. M'alegra saber que el meu treball és reconegut i valorat. Però també em fa sentir una mica responsable perquè per una banda (i és una cosa que se sap, però que no s'interioritza del tot) hi ha gent que segueix el teu treball i que estan ahí per seguir el que fas, per parlar de tu a altres persones, però també per ser crítics (cosa que s'agraïx molt).
M'alegra saber que algú m'admira fins el punt de dir-ho públicament a un qüestionari. M'alegra saber que el meu treball és reconegut i valorat. Però també em fa sentir una mica responsable perquè per una banda (i és una cosa que se sap, però que no s'interioritza del tot) hi ha gent que segueix el teu treball i que estan ahí per seguir el que fas, per parlar de tu a altres persones, però també per ser crítics (cosa que s'agraïx molt).
Per altra banda també, perquè... qui sap si jo he sigut el responsable de
modificar la vida d'altres persones simplement amb les meues
fotografies? Tal vegada aquest xic ha decidit estudiar fotografia per
mi... vull dir que, sense voler, jo he pogut fer que prenga una decisió
que tal vegada condicione el que li resta de vida...
No se... ja se que és molt parlar, però són coses que se'm passen pel cap quan ho pense...
Certament, pensant-ho be, tots nosaltres, a totes hores, amb les
nostres paraules, accions, opinions i gestos, indirectament o volent, estem condicionant la vida dels
demés... i els demés, la nostra, com un bastó surant riu avall,
colpejat per obstacles què modifiquen la seua trajectòria
contínuament...
M'agradaria ser, per al bastó, un d'eixos obstacles que et duen pel bon camí...
M'agradaria ser, per al bastó, un d'eixos obstacles que et duen pel bon camí...
M'agradaria anar a Gandia, i compartir
una rato de terrasseta amb aquesta persona.... No se qui dels dos
estaria més emocionat...
1 comentari:
És com eixa idea de que cadascú estem formats per les xicotetes persones que anem trobant-nos en la vida, i que decidim que formen part d'ella. Al menys si hem de tindre influència en la vida dels altres, que siga una bona influència! ojalà totes les persones en poder, influiren en els demès amb un punt de vista semblant al teu......
Publica un comentari a l'entrada