Quan arribem a vells
-si és que arribem-
i ens mirem a l'espill
i ens contem les arrugues
com una delicada orografia
de fluixa pell.
Quan puguem contar les marques
que han deixat les llàgrimes
i les preocupacions,
i ja el nostres cossos responguen a poc a poc
als nostres desitjos,
quan veiem la nostra vida embolicada
en venes blaves,
en esfonçades ulleres,
i pentinem blancs els nostres cabells
quan anem a dormir prompte
-com correspon-
quan vinguen els nostres néts
a asseure's sobre els nostres genolls
rovellats pel pas de molts hiverns,
sé que encara el nostres cors
estaràn -rebels- tictaguejant,
i els dubtes i els amples horitzons
també saludaran
els nostres matins.
-si és que arribem-
i ens mirem a l'espill
i ens contem les arrugues
com una delicada orografia
de fluixa pell.
Quan puguem contar les marques
que han deixat les llàgrimes
i les preocupacions,
i ja el nostres cossos responguen a poc a poc
als nostres desitjos,
quan veiem la nostra vida embolicada
en venes blaves,
en esfonçades ulleres,
i pentinem blancs els nostres cabells
quan anem a dormir prompte
-com correspon-
quan vinguen els nostres néts
a asseure's sobre els nostres genolls
rovellats pel pas de molts hiverns,
sé que encara el nostres cors
estaràn -rebels- tictaguejant,
i els dubtes i els amples horitzons
també saludaran
els nostres matins.
Gioconda Belli
(Desafío a la vejez -adaptació lliure-)
 | |
| Foto: Vallada, camí al cementiri. Gener 2011 |
2 comentaris:
La veritat és que tothom vol arribar a vell però ningú vol ser-ho.
Aquesta foto te algo que atrapa...una composició molt acertada ya que l'ombra de l'arbre jua un paper importantíssim.
Molt difícil el control de la llum i trobar el processat més encertat per a la foto.
M'agrada com l'has resolt.
Publica un comentari a l'entrada