—Bon dia —va dir ell en topar-se amb la Teresa, mig-vestida encara al bell mig del passadís—. Encara estàs així? Afanya't!.
La Teresa no li va respondre. Li va plantar un bes als llavis i, amb un somriure que intentava ser sensual, li va pessigar el cul. L’alè li feia olor al vi de la nit anterior.
—Què bo estàs, Ramón! —Xxxt! No crides, que els xiquets encara dormen —va contestar ell, abaixant la veu—. He tret la roba i l’he estesa. També t’he fet l’esmorzar a tu i als xiquets. L’arròs està al foc, apaga'l d’ací a cinc minuts, que jo tinc pressa.
La Teresa, absorta en el mòbil, passava d’ell. Mirava els resultats del partit d’ahir i reia amb les fotos de tios en pilotes que les seues amigues compartien al grup de mares.
En Ramón va sospirar. Va esperar cinc minuts, va apagar l’arròs ell mateix i va arreussar la cuina. Després, va agafar la bossa i va marxar. Aquell dia li tocava netejar tres cases del poble.
—Adéu, Teresa. Avui toca fruita, no feu tard a l’escola! —Sí, sí, vinga, adéu.
La Teresa va portar els fills a l’escola, amb les camises per fora, despentinats i l'entrepà de Nocilla fet a correcuita. Sempre feien tard.
Abans d’entrar a la feina, va fer una parada al bar per a fer-se una cervessa ràpida amb les amigues. Allí, entre glops i rialles, comentaven les últimes novetats del poble, des de qui havia deixat a qui, fins a quin home s’havia fet un retoc estètic sospitós: més pectorals, més barba, allargament de penis... Menuts pendons són aquestos!
A les quatre, va tornar a casa feta una fera.
—Estic morta de fam, Ramón! Espere que aquesta vegada el dinar no estiga passat de sal!
Van dinar junts… o no tant. En Ramón l’havia esperat, però la Teresa va menjar amb la mirada clavada a la tele.
—Com ha anat el dia? Bé? I els xiquets? —va preguntar ella, sense apartar els ulls de la pantalla. —Ja estan a les extraescolars —va dir en Ramón—. Els acabe de dur. —Ah, i hui què tocava? Arts, robòtica, bàsquet? Mai recorde què fan per les vesprades, jajaja —va riure amb la boca plena tirant perdigonades per la taula. —Bé, me’n vaig. Tinc pressa.
En Ramón va obrir la boca per dir alguna cosa… però la va tancar de seguida. Hauria volgut parlar amb ella, compartir algun pensament, però… per a què? La Teresa sempre estava a la seua: el futbol, la caça, el cotxe nou, el gimnàs, les eixides amb bicicleta amb les amigues…
Va moure el cap, intentant espolsar-se aquells pensaments. La Teresa era una bona dona, sí. Res a veure amb aquelles que peguen i maltracten els seus homes. No, ella mai li posaria la mà damunt... o sí?
En acabar d’adreçar la casa, en Ramón va eixir a comprar a la cooperativa abans d’anar a buscar els xiquets. Després, com totes les vesprades va romandre una horeta al parc del poble, on cada vesprada els altres homes del poble es reunien per xarrar una estona. En Ramón escoltava, però la seua ment volava lluny.
Tornant ja cap a casa, encara amb el cap ple de romansos, un grup de dones embogides quasi l’atropella amb els seus cotxes. Cridaven pels walkie-talkies mentre, amb prismàtics, seguien un colom que fugia d’un grup de colomes que el perseguien.
En Ramón, immòbil, va somriure per primera vegada en tot el dia, i no va ser d'alegria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada