DE LOCALS I LOCALETS
Tots els joves del poble teníem un "local", un d’eixos llocs que avui semblen una llegenda. Locals o "localets", baixos de cases transformats en espais de llibertat. Llibertat de veritat. Allí dins ningú ens controlava, ningú ens manava. I nosaltres, entre els catorze i els divuit anys o més, necessitàvem precisament això: espais sense ulls adults.
Era habitual que cada local tinguera un nom propi. El nostre era L’Almàssera, perquè havia sigut una antiga almàssera on es feia oli. També teníem un logotip, una estètica, inclús camisetes Formava part del nostre orgull identitari, la necessitat de pertànyer a alguna cosa gran. L’Almàssera va viure la seua època d’esplendor a finals dels noranta, quan tot estava encara per fer i tot semblava possible.
El local era inmens. El vam convertir en el nostre refugi. Ocupàvem el primer pis, amb dues sales grans: una per a ballar i fer festa, l’altra per a reunir-nos, xarrar i coses més íntimes. Perquè els primers amors de l’adolescència, buscàven intimitat. També teníem un terrat... inclús una estufa de llenya! A l'entrar, t'envoltava una sensació de vida, una barreja d'hormones i olor a oli d'oliva que al tancar els ulls, encara puc recordar.
Tot estava decorat amb dibuixos i grafitis, molts d’ells obscurs, gamberros, surrealistes. Érem un gran equip: artistes, electricistes, músics, obrers, mecànics, perruquers, DJ... érem creadors en potència, encara sense forma però amb molt per dir. Per descomptat, també teníem un equip de so i un psicodèlic de llum de primera categoria. D'això poden donar-ne fe els veïns... Ens sentíem poderosos. Com si el món començara allí. Replegàvem mobles dels contenidors, objectes abandonats que tornaven a tindre sentit al nostre localet. I sí, també varem furtar alguna que altra cosa. La decoració era tota una declaració de principis: érem uns tios durs… que no teniem idea de com funcionava el món encara.
Tots teníem clau. El local estava obert a totes hores. Recorde quedar-me un dia allí en lloc d’anar a l’institut. No recorde si per por a un examen o simple desgana, però em vaig quedar allí sol i lliure, i va ser un dia de pau, d’estar amb mi mateix. No vaig ser l’únic… La nit de l'Aurora o per Sant Vicent eren dates assenyalades on tot anava per l'aire. Siga com siga, els locals eren llocs per aprendre, segones escoles. Allí apreníem a ser. A pensar. A qüestionar i a no obeir per inèrcia.
L’Almàssera era un lloc per créixer. No només emocionalment, també en valors. Allí es treballava col·lectivament. Pintar, netejar, enderrocar, construir, pagar el lloguer i fer caixa alhora. Apreniem a resoldre problemes i pensar solucions. Apreníem a posar-nos d’acord, a escoltar, a tindre cura d’allò que era de tots. Això ens feia comunitat. Ens feia amics. Ens feia sentir que podíem canviar alguna cosa.
També era el lloc on experimentàvem. Les primeres parelles, les primeres discussions, els primers petons i carícies. Sense mòbils, erem adolescens sense cap pors ni complexes. Allí podíem descobrir què ens agradava, qui érem, qui volíem ser. I també el primer contacte amb l’alcohol. De vegades bé, de vegades no tant. Perquè quan tens setze anys i la llibertat absoluta, t’has d’estavellar per aprendre, i allí, entre les parets del local, es van estavellar uns quants. Però L’Almàssera, amb tot, sempre ens recollia l’endemà, i tot quedava en una anècdota més per al futur.
Ara no conec cap espai com aquell. Pot ser sóc massa vell per saber-ho, no em sona cap cara de les colles que ara ronden els 14-18 anys. El lloc més semblant que se m’ocorre seria el centre juvenil del poble. Un lloc bonic, net, assèptic, amb tele, videoconsola, una taula de ping-pong i un adult que "dinamitza", però també vigila. Siga com siga, reconec que el seu paper social fa i això sempre és bo per a les nostres joves.
Què fan ara els joves sense locals? Sense eixa sensació de poder quedar-se fins tard xarrant, ballant, besant-se, rient, plorant, mirant el sostre? Potser es reunisquen en qualsevol cantó fosc del poble, o en la corba de la Font d’Espanya, lluny de càmeres de seguretat, i utilitzen el mòbil per convertir-lo en una finestra al món.
Els mòbils han canviat la manera de viure la joventut. Es veritat que han obert moltes portes, han connectat persones, han permés accedir a informació, a cultura, a causes que abans estaven molt més lluny, però també han convertit moltes relacions en fredes interaccions. I en aquest món d’exposició constant, alguns joves poden sentir-se desbordats, pressionats, invisibles o amb depressió contínua. Tot i això, tinc esperança, perquè també veig joves brillants, creatius, valents, compromesos.
Què hauríem fet sense aquell lloc, sense aquell LOCAL? Jo no ho sé. Però sé el que vaig ser gràcies a ell. I això ja no m’ho lleva ningú.
L’Almàssera va ser un de tots els locals que un dia van existir al poble junt a molts altres. T’animes a localitzar-los en aquesta sopa de lletres?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada