Escrit fet per al concurs literari de Moixent 2024:
VENT DE LLEVANT
No sirves para estudiar.
MIquel pensava aquestes paraules mentre pedalava la costera que, entre aquelles altes parets de pedra grisa, conduïa a El Bosquet.
No sirves para estudiar.
Feia temps que no li venien al cap, però de tant en tant, ho feien, i despertaven en ell sentiments contradictoris.
De vegades, la majoria d'elles, l’omplien de tristor. Qui era aquell mestre per a dir-li aquelles paraules? A cas la feina dels mestres no era la de encoratjar els alumnes, donar-los ales, omplir el seu cap de coneixements i sobretot, buscar la manera correcta de fer-ho possible? Cada cap era diferent … i el seu cap ho era. Però aquell mestre de València li les havia soltat a la cara, davant de tots els seus amics, amb un somriure misericordiós… i mai més li va prestar cap altra atenció que no fora la de remarcar-li aquesta diferència.
Miquel, el fill d’Enric el borinot, havia eixit a son pare.
Però aquell dia, aquell dia de Sol pedalant la costera cap a El Bosquet, les paraules d'aquell mestre resonaven en el seu cap i l’omplien d’una extranya alegria, l’alegria de qui sap que malgrat lo dolentes que van ser en aquell moment, el mestre, aquell mestre de la capital, no tenia raó.
Per a què servia aprendre tot allò que estudiaven?
El món se n’anava a la merda i ells seguien aprenent sobre animals que ja estaven extingits. Sobre una geografia i uns països que canviaven contínuament, amb
terratrèmols, inundacions, refugiats climàtics i guerres. Sobre un clima irreal que ja no existía perquè tot es resumía a fred o calor.
Aprenien sobre el passat, però no sobre el present i això a Miquel el treia de polleguera.
En fi, què més donava? D’allò feia quasi 60 anys. Miquel deuria d’estar ja jubilat però feia temps que l’Estat s’havia oblidat dels pensionistes. Sorprenentment tots ho van entendre. En un món que es s’enderrocava, hi havia altres coses més importants que atendre. Feia dècades que tothom treballava i es buscava la vida com podia, la jubilació era una paraula que, com tantes altres, formava part d’un passat llunyà. Una paraula més que aquell mestre de la capital, volia que aprenguera.
Pedalant cap amunt i amb la vista perduda en un punt imprecís del camí, Miquel oblidava saludar a tota la gent que, caminant o en bicicleta, baixaven per la costera de El Bosquet carregats. Ni tan sols va saludar al seu amic Unai, el peó caminer d’aquell tram, un ofici ressorgit de les cendres. El camí encara tenia per la vora dels seus marges, restes d’asfalt pertanyent a l’antiga carretera. La comarcal que pujava fins l’encreuament d’Ontinyent, Vallada i Aielo de Malferit. Les fortes tronades que any rere any queien durant la tardor, havien fet malbé aquell tram de carretera en el que temps enrere, ciclistes i motoristes havien gaudit (i mort) a altes velocitats… una vella senyal rovellada i endoblegada per l’aigua així ho recordava.
Aquella crisi mundial també havia sigut una crisi de les paraules. Asfalt, motocicleta, jubilació... paraules que de tant en tant eixien de les boques dels més majors, però que ja no existien. Era curiós observar com la desaparició d'un líquid com el petroli, podia esborrar tantíssimes paraules o tantíssims treballs... però també era curiós observar com, al igual que la matèria, res desapareixia sinó que tot es transformava.
Molt s'havia perdut durant aquell segle però també molt s'havia guanyat i sobre tot, recuperat.
Deconstruir-se per a construir-se de nou.
La cúmbia que sa uela Susanna solia cantar anys enrere cobrava ara més sentit que mai:
- "Competiiiiir, és un luxe que noméeeeeeees, pot permetre's l'ú per ceeeeent... Co co copeeeeera....".
Absort com estava en els seus pensaments, Miquel per fi va arribar a El Bosquet. Va deixar la bici recolzada a un parking replet de bicicletes, just baix d'unes carrasques mil·lenàries i s'enfilà fins la muntanyeta de pins de la dreta per a tindre una vista general del jaciment d'argila en el que s'havia transformat el llac de El Bosquet, que ja no era llac, sinó un gran clot que baixava fins les arrels de la Serra Grossa.
- Bon dia senyor Miquel!
Saludaven tots al seu pas.
Miquel mai contestava. Com a molt, alçava la mirada en un gran esforç per semblar amable, simplement per semblar-se a ells. Ell era així, i tots sabien que, baix l’aparença de persona sense cap habilitat social, hi havia una persona intel·ligent i entregada al poble. Miquel, el fill d’Enric el borinot. La persona que enmig de la foscor, havia unit el poble de Moixent amb idees tan disruptives i originals que havien permet als moixentins ser autosuficients i no morir en la misèria com els passà a altres pobles amb menys sort.
El Clot de El Bosquet, com es coneixia ara aquell lloc, era el jaciment d'argila més important de la zona. Cada dia eixien d'allí kilos d'argila refinada d'una qualitat excel·lent
que s'intercanviava per altres productes i menjars. L'argila, amb les seues propietats físico-químiques, no sols servia per a la fabricació de recipients, sinó per a una finalitat encara més vital: la depuració de l'aigua, un bé escàs i a més a més, contaminat per microplàstics i sobretot, per nitrats. En tota la regió eren coneguts els cartutxos de ceràmica moixentina que mitjançant la gravetat, podien filtrar fins a 8 litres d'aigua al dia. L’aigua de vida convertida en verí, trobava en aquells cartutxos cilíndrics, el seu antídot.
A tot açò van seguir altres idees del senyor Miquel, com per exemple la canalització de la zona de El Calvari per a recollir l'aigua de la pluja en grans aljubs comunals, l’aplicació de la tècnica de la mitja lluna als camps de La Costera amenaçats per la desertificació, la recollida intensiva de bicicletes per a la seua reparació i posterior ús o la transformació en carrets i remolcs amb nombroses finalitats.
Cervell i força humana, com sempre, però aquesta vegada amb emissions zero i sense produir ni agafar més del necessari de la mare Natura.
Com si d'un joc de rol es tractara, el poble de Moixent havia ressorgit de les cendres, reciclant, reparant, reduint i reutilitzant. Com una nova Bastida de les Alcusses, com uns íbers del segle XXII que ja no lluitaven contra ningú, sinó que baix la premisa de la cooperació, feien front a un temps oscur que semblava no finalitzar mai però que sabien que tard o prompte ho faria.
Miquel, assegut en la pinada del Clot del Bosquet, mirava el cel, sempre ras, sempre ras… Sol, pols, suor, xixarres… i el cel, sempre ras…
De sobte, una brisa de llevant començà a bufar i un vent humit es va fer notar als llavis d’aquell vell. Una pinya va caure just damunt del seu cap, com la poma de Newton, com un nou eureka.
Vent de llevant? Però si estem en abril?! Fa dècades que no bufa el vent en abril…
Miquel es va alçar, i va mirar cap a l’est. Els pins li impedien veure més enllà. Va baixar cap a la replaça de El Bosquet, però res, les muntanyes tapaven l’horitzó.
Sense pensar-s’ho dues vegades, va agafar la bicicleta i Bosquet avall, va tirar en direcció al poble, cames ajudeu-me. A l’arribar al llavador, va reballar la bicicleta al terra, i va enfilar senda amunt, amunt de nou. Miquel ja no era un vell de 70 anys, més be semblava un jove ple d’energia, un jove d’ulls brillants amb una determinació que ningú que el mirava aconseguía esbrinar en eixe moment.
La senda va finalitzar als peus d’una torre, La Torre dels Coloms. A Miquel li faltava l'alè, tornava a ser un vell, un vell cansat i agenollat a terra que a dures penes podia alçar el cap.
La silueta d’algú va aparèixer de sobte de darrere la torre. Poc a poc eixe algú es va acostar cap a ell. Va reconèixer les espardenyes, ell mateix les havia fabricat amb restes de pneumàtic de cotxe. Era el seu amic Unai.
Hola Miquel. Tu també has notat el llevant, no? T’esperava amic.
Va dir Uani amb un somriure.
Recolzat pel seu amic Unai, mestre i aprenent, van mirar l’horitzó cap a l’Est, cap a Montesa. El vent de llevant despentinava els seus cabells i feia córrer les llàgrimes d’ambdós cap enrere.
Per fí, Unai, per fí… ja la tenim ací.
FI.
